La son és tan bèstia ara que m’impedeix gairebé veure el teclat, no se m’obren els ulls.
He estat al psicòleg al matí. No sé gaire per a què serveixen els psicòlegs; vull dir, per exemple, en què es diferencien dels psiquiatres. Però m’hi fan anar... siguem sincers, m’ho van proposar, m’hi vaig resistir, escèptic, J em va dir que per provar-ho no passava res i jo em vaig dir que per provar-ho no passava res.
Sí que passa, que no he arribat al despatx fins gairebé el migdia. A les onze. O sigui, entre xiulets i flabiols —disculpes, és el que se m’ha acudit ara—, dues hores.
Doncs continuo sense saber per a què serveixen. De fet —ara penso que potser ja ho he explicat aquí—, m’admira això que diuen que “un equip de psicòlegs” ha anat a tal lloc a atendre les víctimes d’un accident, o els familiars. Què fan? Què els diuen? De quina manera els ajuden?
Al psicòleg, li has d’explicar la vida? Què li has de dir? És ell qui ha de prendre la iniciativa? Cal “tenir problemes”, per necessitar psicòleg? Quina mena de problemes? Més ben dit, qui no té problemes?
M’ha dit justament això: que no sabia en què podia ajudar-me. Esclar, he dit, jo tampoc ho sé. Aleshores, quin és el següent pas? M’ha proposat que escrivís les coses que em passen durant el dia i que en parléssim la pròxima vegada. Tal com estem de retallades i tal, la pròxima vegada serà d’aquí mig any pel cap baix, he pensat. Doncs no, m’han donat hora per d’aquí quinze dies. Empassa-t’ho.
Escriure les coses que em passen durant el dia. Quin misteri. Quin dilema. Li porto uns quants improvisats? O què? Que difícil.
Ara més feina: rumiar què li haig de dir.
