He publicat fa una estona un extracte que tenia guardat d’una entrevista a un premi Nobel... del qual ara mateix no recordo ni el nom, només sé que és un poeta. Walcott? El que em va atraure d’aquella entrevista que es va publicar fa temps és que tractava dels misteris de la vida, als quals el bon home no sabia donar resposta.
Jo tampoc.
Una estona abans de publicar això que dic he escoltat Francesc —el papa, vull dir— que desitjava bon Nadal i clamava per la pau i per la solució dels problemes del món, en especial la pobresa i els clams dels infants que pateixen. Emocionava la passió amb què parlava...
Però, clar, ho feia des d’un balcó enorme i a gran alçada i amb domassos vermells i amb la gent superlluny, i amb exèrcits o similars sota seu i en un edifici, la catedral de Sant Pere del Vaticà, amb unes inscripcions al frontal que parlen d’un papa del Renaixement, el que va fer construir allò, un Borghese, si no m’equivoco família rival dels Borja —o Borgia.
I tot això per mi és un misteri per al qual no tinc respostes. Però en aquest cas no és un misteri, diguem-ne, religiós, còsmic, sinó bastant terrenal.
Per què aquest papa no posa fi a aquesta manera de fer les coses? Entenc que es fiqui en un lloc on el pugui veure la gent que l’ha anat a veure, però no hi ha cap més lloc? O no podria fer una passejada amb el jeep enmig de la gent, com fa de vegades?
O no podria catequitzar sobre el tema que el papa no és tan important per posar-se allà dalt? No s’hi podria posar una custòdia amb una hòstia consagrada?
O no podria eliminar o almenys abaixar el seu protagonisme —en aquest cas no buscat, em penso—? No es podria convertir l’acte en una pregària a Déu, a Jesús infant, tothom a la plaça, si voleu —mentre la plaça es faci servir per a aquestes coses—, però amb el papa també a baix, al davant de tothom però amb tothom?
No ho sé, improvisant no tinc respostes a tanta pregunta. I suposo que sense improvisar tampoc, perquè crec que totes aquestes coses les tinc a dins des de fa molt de temps.
Per sort, no crec pels papes, ni pels bisbes ni pels capellans. Ni pel Vaticà. Encara que penso que aquest papa pot fer coses i va fent coses, de mica en mica.
No és fàcil desmuntar tanta parafernàlia multisecular. No em refereixo a l’Església, sinó a la parafernàlia.
