dilluns, 2 de desembre del 2013

Improvisat (44)

Cada cop entenc més el suplici que deu ser aquella tortura de no deixar-te dormir perquè confessis un crim, una traïció, una complicitat. Et van “estimulant” el cos contínuament perquè no dormis i així van passant els dies i les nits, fins que la pobra víctima canta, o es mor.

Doncs això.

Ens havíem quedat, em sembla, que jo trobava ahir tota l’escala de casa meva esquitxada de sang, des de la planta baixa fins gairebé a dalt de tot. I hi havia els vidres de dues finestres trencades, una gairebé dalt del tot —ho heu endevinat: just on començava el rastre de sang— i una altra al mig. Ara bé, el misteri eren aquelles marques de sang, cada dos o tres metres, tot al llarg de les parets de l’escala, de dalt a baix. Com devia haver anat la cosa?

Havia estat un veí, una veïna? De vegades n’hi ha que organitzen, diguem-ne, un cert guirigall, i ja hi ha hagut protestes serioses de la comunitat i fins i tot requeriments escrits, i la cosa continua igual. Ara bé, si fos això, per què baixaven per l’escala? A més, teníem bastant controlada la gent que es quedava per aquí els caps de setmana —gairebé tothom, la veritat, perquè si comptes la gent gran que no es belluguen, que ja són uns quants, i aquella altra família, i els de dalt i la dona aquella i... No hi havia gent potencialment conflictiva, que sabéssim, aquest cap de setmana.

Total, després de parlar-ne a casa, i havent constatat que el president de l’escala era un dels pocs que no hi eren, i el vicepresident tampoc no el vam saber trobar, tot i que ens constava que no havia marxat, simplement devia haver sortit, i a casa seva no hi havia ningú, o ningú obria, vaig decidir que prendria la iniciativa jo mateix i vaig trucar al 112. Vaig explicar-ho tot fil per randa, contestant les preguntes que m’anaven fent, i em van dir que ja em trucarien. Al cap de mitja hora, si fa no fa, truquen els mossos —“La policia”, van dir, cosa que em va agradar perquè volia dir que “la policia”, aquí, era la nostra policia. Demanen quin és el meu pis —jo em penso que ja ho havia dit al 112—, que eren a la porta de baix. Però com que havien començat a tocar botons de l’intèrfon —per què no em trucaven abans, home— just en aquell moment ja els havia obert la veïna del primer. Total, que sortim alhora a l’escala fins a quatre persones alhora. La mossa i el mosso —manava ella— comencen a pujar mirant-s’ho tot amb atenció, graó a graó.

I ja continuaré, que se m’ha fet tard. Encara haig d’acabar una cosa de la feina abans de plegar i el que volia aconseguir escrivint això era primordialment desvetllar-me una mica justament per poder acabar-la. Així que em sap greu.