Ostres, és horrorós.
De funerals, aquest matí. Molt breu, de manera que he pogut treballar abans i després, i també desemboirar el cap, a la tornada, amb un seguit de missatges kafkians per no llegir amb atenció el que t’ha dit la persona amb qui xateges. Hem acabat amb bon humor —bé, el que entenc jo que és bon humor, no sé si cau bé als altres o se’ls fa patètic.
I no sé què dir-ne (del funeral, torno a l’escatologia). Quan vas a funerals tens la sensació de sentir sempre el mateix. No us passa —pregunta retòrica, a l’aire—? No entenc com els capellans —en aquest cas era un funeral catòlic— o, en els funerals laics, la gent que porta la batuta de la cerimònia, sempre o gairebé sempre fan el mateix, diuen les mateixes coses, segueixen el mateix esquema. (Ja dic que sempre no, n’hi ha de més originals, que et fan sentir més proper el record específic de qui ja se n’ha anat.)
I el que no suporto són els aplaudiments. Quin mal gust. Els odio. Els aplaudiments per rutina, per cerimònia, perquè tothom ho fa, o “perquè es fa”, els trobo... em fan ràbia.
En general, les coses que es fan “perquè es fan” les trobo avorribles. D’avorrir accepció odiar.
Bé, totes no, n’hi ha que les has de fer. No ho sé, esmorzar gairebé a la mateixa hora gairebé les mateixes coses, gairebé amb el mateix mal humor. I coses així.
Quina bestiesa que acabo d’escriure. Si parlava de coses que es fan “perquè s’han de fer així”, em referia a un altre tipus de coses.
Ho deixo, que avui estic especialment espès.
Quina altra bestiesa, si escric això és justament perquè estic espès i vull desespesar-me, o com se digui.
Nou minuts, massa.
