És el que té, si vas pel carrer badant. I jo haig d’anar badant, per prescripció facultativa. No és broma. Encara que tingui pressa, haig de caminar com si badés, sense ritme. És complicat d’explicar, un altre dia.
Doncs deia que és això, que si bades t’atura tothom i tothom et dóna papers i t’explica coses i et demana coses. Si ahir era la Creu Roja —i ara deixo de banda els papers, després en parlaré, si me’n recordo— avui, just abans d’arribar al lloc on havia quedat amb A per dinar, han estat unes noies que venien participacions d’una rifa, o una cosa així, per pagar-se no sé què —un viatge d’estudis?
Estava disposat a donar l’euro que em demanaven a canvi d’una butlleta, però no tenia cap euro, el més petit que tenia era un bitllet de cinc, i a més dels antics —això és broma. Els he demanat si tenien canvi i m’han dit que no. I jo que dic, doncs cincs butlletes em sembla massa, em sap greu, i ara perdoneu però m’esperen per dinar. Elles: ui, si encara no ha dinat, perdoni —era tardet. Que maques. (Hauria preferit “perdona”).
I just encabat de dinar, que venia a treballar —tot badant però amb pressa perquè el dinar s’ha allargat més que no em pensava—, m’atura una noia de l’ACNUR. Esclar, com que sóc bona persona, li faig cas, l’escolto, li dic que ja faig altres coses, em diu que només són 12 euros —deunidó, ja no li he demanat si era cada mes, cada any o què, potser era contribució única—, m’ha ensenyat fotos dels immensos camps de refugiats d’aquí i d’allà —ja les coneixia perquè una de les coses que em miro són les fotos que publica... Ara no me’n recordo, ho tinc als preferits i ho clico sense adonar-me’n, uns reportatges de fotos acoll... —només fotos amb peu— que fan sempre a partir dels esdeveniments d’abast mundial de la setmana.
Doncs això, que ja les coneixia —li he dit. I de seguida he utilitzat la fórmula d’ahir i li he dit que quan trobin algú que ja està ficat en altres coses l’han de felicitar i animar-lo a continuar fent allò que fa i no atabalar i desitjar-te un bon dia i prou. Però ella tenia resposta preparada, perquè m’ha dit, el felicito, senyor —jo hauria preferit et felicito!—, però és que aquest problema que tenim aquí, diu, és que se’ns estan morint de gana.
Li he dit, m’ho pensaré, gràcies, me n’haig d’anar, gràcies, gràcies, i un altre cop que te’n vas amb un petit sentiment de culpabilitat i me’l trec del damunt de seguida dient-me que aquest sentiment és absurd. T’has de centrar en una cosa o en l’altra, a tot arreu no hi pots estar, perquè llavors ho hauries de deixar tot i anar-te’n a viure a sota el pont i ja està. I no crec que sigui el que s’ha de fer.
Buf, si que estic filosòfic.
I allò dels papers que deia és que sempre te’n donen si vas badant, i de vegades la reacció meva és dir, no m’atabaleu, però després penses, pobre o pobra, si la seva feina és repartir paperets —és voluntariat?, deu dependre de cada cas, del contingut de cada paperet, o flyer, no sé ara si el Termcat els ha normalitzat d’alguna manera—, si li paguen — li paguen?— per repartir papers, què se te’n dóna, què hi fa —per què tothom, tothom!, escriu aquí “què li fa”, si jo tota la vida he sentit i dit “què hi fa”, i a més em penso que té més sentit, és més correcte—, què hi fa, deia, si agafes el paper i l’alleugereixes de feina, pobre o pobra?
I així estic tot el dia quan vaig pel carrer badant, encara que vagi amb presses.
Patètic.
