Passa de vegades, com ara, que dius, va, anem a fer un improvisat, i el primer que et ve al cap... Fas l’improvisat perquè tens son, perquè no saps què fer mentre esperes una altra cosa o perquè et ve de gust i ja està. I dic que de vegades el primer que et ve al cap és el sexe.
El sexe és una passada. Esclar, si et poses a pensar, com a racionals que som, en el que teòricament et suposarà... Li tinc mania al “suposar” amb aquest significat; de fet, aquest “suposar” va ser el motiu de la primera relació personal que vaig tenir —eren els anys 80— amb el que després va ser un bon amic meu, el professor Joan Solà. Era el “suposar” i una altra cosa que ara no recordo. Relació en sentit professional, amical, que ara quan dius relació tothom pensa en altres coses.
Bé, penses en el que et comporta o el que et podria implicar tenir fills i tot això, i llavors dius: primigèniament, el sexe era això, una motivació per preservar l’espècie. Els animals no racionals, o els que tenen força menys raciocini, si és que es pot dir així, tenen l’instint sexual per a això: per reproduir-se.
I penses: és tan dolent, com sembla ara, fer sexe per reproduir-se? És veritat: mirem amb tendresa una noia embarassada, però si la noia embarassada puja a l’autobús atabalada perquè porta un cotxet amb una altra criatura i a més va acompanyada d’un tercer fill o filla, o dos fills més! Jo això ho he vist, a l’autobús amb què vaig cada dia al despatx. Què és el primer que et ve al cap? Exacte: que és una conilla, que no sap que hi ha maneres d’impedir aquestes coses, que és primitiva?
Em sembla horrorós, la veritat, que tinguem aquest tipus de raonaments... Aquests menyspreus —o menyspreaments?, ara no me’n recordo, potser són les dues— és com posar-se pel damunt, jo sóc Zeus i estic a l’Olimp i des d’aquí pontifico, “això és així”, “jo us dic lo que és”, que deia una persona que vaig conèixer bé.
Aquí a dalt he escrit menyspreaments i em pensava que el word m’ho marcaria, com ara ha marcat “word” word word word word word word word word, apa, confita-te’ls. Deia, em subratllarà menyspreaments perquè tenia una idea vaga que això ho subratllava, però no, era menysteniment, ho veus?, m’ho subratlla en vermell. I no sé per què. Que no existeix menystenir? Sí, això no m’ho subratlla. I doncs?
Per què he anat a parar aquí? D’on venia?
En fi, no ho sé, deixem-ho córrer.
