Hi havia una vegada un pobre home que tenia feina i no la podia fer perquè prenia moltes pastilles i això feia que s’adormís contínuament, i llavors un bon dia va tenir la idea d’escriure a la babalà i, per exemple, inventar-se un conte.
Hi havia una vegada un senyor que... No, això ja ho he dit.
Hi havia una vegada un senyor que no sabia explicar contes improvisant-los, tal com havia fet, per exemple, un mestre seu de quan era —l’home del qual parlem— un nen petit i anava a l’escola i aquell mestre el tenia amb els ulls molt oberts, molt oberts, perquè aquell mestre sabia una història sobre uns lladres i sobre el gran líder d’aquells lladres i el seu fill, que va continuar fent el que feia el seu pare.
Però eren lladres bons; de fet havien deixat de ser lladres des de feia temps, i llavors es dedicaven a fer el bé, no sé exactament què feien per fer el bé, però feien coses bones com ara ajudar la gent gran, o ajudar la gent que no tenia res, i coses així.
I llavors l’home protagonista d’aquest conte, quan van passar els anys, de vegades anava a veure aquell mestre que li havia explicat aquelles històries que li havien agradat tant, i aleshores parlava amb el mestre, que ja era gran i que estava malalt —de fet, l’havien operat més d’una vegada d’una cosa lletja, negra, segons li va dir al protagonista del conte el seu antic mestre—, i parlava amb l’antic mestre i recordaven aquells contes, i el vell mestre li regalava llibres que li havien enviat, llibres dels que li agradaven a l’home gran que de petit escoltava contes del mestre encara més gran que estava malalt.
I de vegades l’home ja gran proposava al vell mestre, quan es trobava bé... O, vaja, quan es trobaven bé tots dos, perquè l’home gran –ara no dic el vell mestre, eh?, sinó l’home gran, el protagonista d’aquesta història... Espereu, després continuo explicant el que feien l’home gran i el vell mestre, que en realitat és un secret.
Us ho diré després perquè abans us he d’aclarir que l’home gran no era tan gran, podia tenir, com si diguéssim, l’edat del vostre pare. I estava també malalt, pobret, però no tan malalt com el vell mestre, no tenia coses negres a la panxa.
I llavors quan l’home gran que podia ser de l’edat del vostre pare li proposava allò —que és un secret– al vell mestre, el vell mestre sempre s’hi mostrava interessat. Però esclar, per fer allò que l’home gran proposava al vell mestre havien d’estar tots dos... Com havien d’estar tots dos? Eh, eh? Com havien d’estar?
No us en recordeu? Tots dos havien d’estar... bons!, no podien estar malalts —cares de és veritat, ja ho havia dit, llàstima que no hi he caigut, etc., però no amb aquestes paraules, perquè els nens no parlen amb aquestes paraules sinó amb paraules més senzilles.
Doncs tots dos havien d’estar...?
—Boooons!
Molt bé. I llavors, quan tots dos estaven bons, què feien?
—El secreeeeet!
Molt bé. Demà explicarem el secret.
