Ja hi som novament. I ara a veure què...
Ahir vaig aprendre coses sobre el funcionament del Twitter que no se m’havien acudit fins ara, que no sabia. No us les dic perquè ara hauria d’anar a buscar papers i copiar-ho i llavors tot plegat no seria improvisació.
Abans també em vaig trobar amb gent de la Creu Roja —es veia de lluny que demanaven pasta o que te’n fessis soci o així— i vaig estar una bona estona amb un d’ells —almenys que vegin la bona voluntat. Ara que hi som, em va sobtar —i molestar una mica— que de primeres se m’adreces en castellà, quan era català. “Perdone, tiene un minuto?, o una cosa així. Tant costa dir “Perdoni, que té un minut?” I si contesten en castellà o en un altre idioma, doncs continues en castellà o en aquell altre idioma si és que el coneixes, i potser fins i tot demanes abans si, encara que sigui castellà, entén el català, perquè si l’entén pots continuar en català.
Però bé, ja entenc que quan tu ets el venedor i l’altre el client, per dir-ho d’alguna manera, procures adaptar-te tu abans que... No sé què faria jo en aquesta situació, però em penso que passaria al castellà sense fer més disquisicions, perquè al cap i a la fi es tracta d’aconseguir que aquella persona signi una cosa, doni suport per a alguna cosa o contribueixi econòmicament a la causa.
Després no és un minut, van ser més de cinc, no ho sé, quants, però allò del castellà no fa per la Creu Roja si fan campanya. Però ja ho dic, a mi em va fer mala impressió aquella primera entrada, i per això hi torno ara. Bé, deixem-ho.
Total, que el vaig escoltar pacientment, em volia animar a fer-me’n soci o coŀlaborador —5 euros/mes, no sé quin títol et donen per aquesta quantitat—, li vaig dir que ja coŀlaborava amb altres coses —és veritat— i em va donar un argument xulo. Diu: el que et dedueixes de l’IRPF per les altres ajudes ens ho dónes a nosaltres i en paus —no sé si ara ho explico bé. Està ben pensat, t’atrapen, és difícil de rebatre-ho, tret del cas que t’importi molt aquella (minsa) quantitat que dedueixes de l’IRPF.
Li vaig dir —no sé com se’m va acudir, normalment trigo molt a elaborar arguments per a les discussions, o fins i tot per a qualsevol conversa, jo només sé improvisar coses, que tampoc deuen ser gaire sòlides, aquí... Ja m’he perdut. Sí, doncs li dic, et puc donar un consell? Diu, i tant. Dic, hauríeu de fer una tàctica diferent, des del meu punt de vista. Hauríeu de preguntar, de primer, un cop que s’ha aturat aquella persona a escoltar-te, si ja coŀlabora amb alguna entitat social, o de solidaritat, o d’ajuda al tercer o quart món. Si diu que no, endavant amb l’argumentari que tingueu, si diu que sí, feliciteu-lo i recomaneu-li que continuï amb aquella actitud de solidaritat i s’ha acabat. I li dic, és que si no els que ens aturem a escoltar-vos, que ja som segurament els que tenim predisposició a ajudar, ens feu noves propostes i ens feu sentir culpables, i això no està bé. Em va començar a dir que... i abans que continués li vaig donar la mà i li vaig dir que bona feina i que ànims i adéu-siau.
Un cop dit això, vaig pensar que tenia raó —jo— i que era absurd que ni que fos uns segons m’hagués sentit culpable per no ajudar a una altra ONG.
I va anar així. No ho explico per fer-me el dallò, sinó perquè és el que se m’ha acudit escriure ara. I tampoc us penseu que sóc el campió de donar ajudes, faig poca cosa.
