Hauria de estar fresc del cap de setmana però ha sigut un cap de setmana dur, molt dur, i suposo que això fa que ara ho pagui amb la son acumulada i tal.
Dic això per dir alguna cosa, perquè si el cap de setmana hagués estat normal ara també m’adormiria. Com sempre.
No em ve de gust parlar del cap de setmana, de manera que hauré de parlar d’una altra cosa.
Per exemple, del que he fet avui a primera hora quan he sortit de casa, cap a quarts de nou, gairebé les nou devien ser, perquè m’he posat a esmorzar a un quart i mig i els meus esmorzars aquests dies són llargs. No perquè carregui molt, sinó perquè vaig a poc a poc. En fi, algun dia ho explicaré, però no aquí, en un altre areòpag. Areòpag, mira que ets... ets... setciències, això, no em sortia.
Doncs he sortit de casa i, as usually, el 27 sortia en aquell moment de la parada, i darrere al 32, que aquest em deixa a la plaça Lesseps però avui, com que havia de passar pel banc, no em venia d’aquí un o l’altre. Però, com dic, m’han passat per davant dels morros quan enfilaven el carrer Borrell, que dit de passada l’han asfaltat aquest cap de setmana. Bé, de moment em tocava esperar un altre autobús.
Han asfaltat aquell tram del carrer Borrell i, té gràcia, mentrestant hi ha a 20 metres un esvoranc al mig de la calçada de ben bé un metre o més de boca, i allò fa cinc o sis setmanes que hi és, envoltat per quatre tanques d’aquestes grogues que posen, però mal posades perquè amb cada cop de vent cauen. Després algun ciutadà responsable —jo no— les deu posar dretes. Tot plegat fa pena. Per allà passen cada dia guàrdies urbans, vigilants de pàrquing, etc. Ai, la burocràcia, o la deixadesa.
Toca esperar, i a la parada hi ha aquella senyora tan vestida com de festa —sempre va així, com si anés a un casament, o potser a un acte social de campanetes, o com se digui— i amb el mòbil a l’orella —sempre, i no exagero. Però no se la sent. Com si estigués escoltant la ràdio. Però no, de vegades xiuxiueja alguna cosa. Que curiós.
Al darrere de la parada hi ha uns quants porters de les finques veïnes que xerren. Hi ha almenys vint números de diferència entre la finca que vigila, se suposa, un d’ells i les que vigilen els altres dos —n’he comptat tres, de porters. Un d’ells devia passar per allà i s’ha aturat a fer unes paraules amb els altres. Aquest que dic que devia passar s’entreté xerrant cada dia, sense fallar mai, tothora, amb una portera veïna. No crec que hi hagi res més que xerrameca, entre aquests dos. Hi ha bon rotllo, entre porters i porteres. Deuen tenir molta cosa a explicar-se cada dia.
En fi, ha vingut de seguida un altre 27 i hi hem pujat la senyora tocada i posada i jo. Anava ple.
I volia explicar més coses sobre el que he fet abans d’anar al despatx, i què m’ha passat, però ja porto estona dient tonteries i ho deixo. Una altra estona.
