Ara fa una estona en parlàvem amb A. I ja vaig avisar —sí?, va ser aquí?, va ser en una altra vida?, va ser en un altre bloc, que en tinc tants que ja no sé on sóc, és com els comptes de Twitter, que tinc els meus, tinc els teus... no, els teus no, però sí els seus, i els nostres, i els d’ells, i ja no sé per on anava, as usually.
Això, que en parlava amb A, que si em desperto a les tres o les quatre de la matinada, em puc despertar en plena forma, encara que hagi dormit quatre o cinc hores. En canvi, si em torno a adormir i em desperto quan sona el despertador, doncs no em desperto. Deia em desperto en sentit no literal sinó anafòric, o com es digui. Dic que no em desperto però em llevo, que no sé qui deia ahir que les coses més difícils, si t’obligues a fer-les, si són importants —com ara obligar-te a fer exercici cada dia, deia aquest no sé qui—, doncs que si t’obligues a fer-ho cada dia que al final ho fas cada dia d’esma.
Doncs jo igual, a quarts de set o les set o l’hora que sigui no em desperto, però em llevo; no em desperto, però em dutxo; no em desperto, però em raspallo les dents —sí, em raspallo les dents a primera hora del matí, abans d’esmorzar i no després, una altra estona explicaré per què— i encara m’adormo més —a mi raspallar-me les dents és una de les coses que m’adorm més, de manera que si ja estàs adormit, o més ben dit, si encara dorms tot i que estiguis llevat i dutxat, imagina’t— i, per on anava?, que em llevo però no em desperto fins a les deu, si fa no fa.
O sigui, esmorzo dormint, de manera que a casa ja saben que no paro de donar voltes a la taula i de la taula a la nevera, i de la nevera a l’armari, i de l’armari a la taula, i de la taula a la nevera, i de vegades intenten ajudar-me i jo faig grrrr o brrrrf, i l’autobús per anar al despatx també l’agafo dormint, de manera que més d’un cop m’he equivocat de bus, però com que ens coneixem tots ja m’avisen, ara al bus fins i tot algun cop m’han preguntat si volia seure, horrorrrr —aquí sí que em desperto, esgarrifat, però de seguida torno al meu estat anterior, després de mormolar un no gràcies—, i arribo al despatx que encara dormo, i m’equivoco de clau, i em cau la clau per terra, i un dels nois o de les noies que estudien allà al costat me la plega i me la dóna i fins i tot m’obre la porta ell/a mateix/a, o si d’esma he pitjat el timbre surt C a obrir-me, i arreplega la clau, i el clauer, i un home, i alguna altra cosa que portava aquell home, i el fica dins i llavors si ets fora ja no saps què passa i si ets dins tampoc, tret que siguis C, i així fins a quarts de deu o les deu.
I no sé per què explicava tot això.
El que veig és que explicava tot això, veig la botifarrada d’aquí al damunt, dic que em fa mandra rellegir-ho, però com que m’he posat la norma... ara me’n recordo, què deia d’aquell conductista que llegia ahir —o era ella?— en no sé quin diari que si t’obligues a fer una cosa que no t’agrada al cap d’uns dies, o unes setmanes o no sé quant al final ho fas d’esma.
Doncs jo em penso que ja escric d’esma aquests improvisats, perquè almenys aquest, si el que volia era desvetllar-me per poder treballar una estona —mitja horeta seguida, santa Estudiosa —existeix?—, només et demano mitja horeta... deu minutets de concentració!, perfa, no ha de ser tan difícil!
Re, tan adormit com... Ah, si parlava de les nits i tal. Buenu, en un altre moment, ara faré alguna altra cosa, com ara prendre cafè o endollar-me’n una garrafa.
