Ara mateix m’he aixecat de la cadira perquè em semblava que havien trucat a la porta —amb els cascos posats no saps mai si quan sents alguna cosa fora de programa és el timbre de la porta, o el telèfon, o què, o res. Doncs que m’he aixecat i anava per sortir de la peixera on treballo... N’havia parlat de la peixera on treballo? És un despatx d’uns 14 o 16 metres quadrats (deunidó) en un local que no sé quant fa, molt. Bé, sigui com sigui, tot això, peixera i resta de local, no és meu, només l’utilitzo temporalment —la peixera. De vegades demano que em deixin també una sala de reunions que hi ha —no a la peixera :-) en una altra banda del local— per quan tinc reunions amb la gent de la feina o amb grups conspiradors diversos.
Ara vaig a fer un riu, de seguida torno.
Ja hi sóc de nou. He procurat no pensar en el que estava escrivint, per no malmetre l’experiment de l’improvisat. De fet he estat pensant en el que havia fet a primera hora del matí al banc, la clatellada que m’han clavat de l’IVA d’aquest trimestre passat. Quina passada. No sabia el que havia de pagar, no ho tenia enregistrat, i ho hauria de tenir clar, perquè més o menys ja tens al cap el que has facturat durant el trimestre. Però quina passada. M m’ha dit que treballem per pagar impostos. I tant.
Veig que el word em subratlla en vermell, encara, deunidó i esclar. No m’he atrevit a dir-li —al word— que accepti aquestes dues paraules! Que poruc que sóc. Jo que les defenso, i no m’atreveixo a dir-li al word...! Em fa vergonya dir-ho, però encara ara mateix, que he pensat, va li diràs que són bones! Doncs encara no ho faig! No ho sé, com si hi pogués haver dins l’ordinador un poli que vigilés o així. Doncs que es foti el poli... Les he desmarcades! “Afegeix-la al diccionari”, diu. Doncs ja està, ja estan afegides.
Ui, quin paràgraf tan llarg.
I no sé per on anava. Estic una mica trasbalsat, perquè abans, que han trucat a la porta, o que m’ha semblat que trucaven, he estat a punt de caure... No això ja ho has explicat.
En fi, que a aquestes hores vaig borratxo per la vida. Ho has d’acceptar, Peric. Ara em subratlla Peric. Què faig?
No ho sé, ja m’ho pensaré. Peric és com em deia el meu pare quan jo era molt jovenet. No sé si ho havia explicat. Segur que sí, ja em dec estar repetint, amb tants improvisats. Improvisar ja ho té, això.
Bé, i ja està.
