Tenia una estona mentre feia xup-xup la cassola i m’he posat a llegir i m’he quedat clapat. M’he dit, calla, que escriuràs aquell article que et balla pel cap sobre toleràncies i condemnes —algun dia el publicaré, o no, perquè és d’aquells que aixequen butllofes, o com s’hagi de dir, que ara no me’n recordo i la diglòssia... ara anava a escriure ditxosa, però és clar, ditxosa tampoc, bé com se digui—, aquell article que em balla pel cap i també m’he clapat davant la pantalla.
El llibre que llegia era de paper. Concretament, un llibre sobre els nazis —com sempre— però aquest cop de ficció: “Ha tornat”. No llegeixo ficció fins que passa un temps i es continua venent, que llavors ja saps que és bo, i si m’interessa el tema, dons el fullejo a la llibreria, i si dallò el compro.
Però deia que m’he clapat davant el paper... i ara quan escrivia davant he premut la tecla d’estacar les majúscules, o sigui que haig de fer marxa enrere —o marxa enrera, que em penso que podrien ser les dues coses, un dia en vaig parlar amb en Solà i no ens vam acabar d’aclarir, o ara no me’n recordo. Sort que les normes em permeten fer marxa enrere —apa, ara volia escriure enrera per emprenyar i m’ho canvia directament a enrere, quina barra, doncs res, ara ho he canviat tant aquí com a dalt, sobretot a dalt perquè si no no s’entenia. I ara he escrit dos nos —o sigui, dos “no”— seguits i em subratlla el segon, no li agraden les repeticions.
O sigui, m’he clapat davant paper i davant pantalla i ha estat llavors que m’he dit, calla, que faràs una cosa d’aquelles que quan ets al despatx... Espereu un moment que vaig a mirar el xup-xup, que em penso que he deixat el foc massa alt. Ja sóc aquí i no, no us penso dir el que faig, perquè després em surt malament i quedes dallò, en fi, que em fa vergonya.
Doncs deia que m’he dit, faràs un improvisat, i som aquí i devem estar cap al final del full perquè ja no veig el començament, i les regles diuen que quan salta el full ja has d’anar acabant, tot i que les regles no diuen que hagis d’acabar immediatament, com fan algunes persones quan dirigeixen una sessió al Parlament, que de devages diuen “Hauria d’anar acabant”, altres “se li ha acabat el temps”, i altres “Moltes gràcies, senyor/a diputat/ada” o una cosa així, que vol dir que li talla la paraula. Doncs les regles no diuen això últim sinó la primera cosa, però un dia hauré de canviar les regles... I ara he vist aquí al damunt un devages subratllat que hauria de ser vegades, però de vegades em passa això, que em surten dislèxies.
I he dit faràs un improvisat, m’hi he posat i fins aquí, que encara no hem saltat de pàgina, és estrany perquè tenia la impressió que ja havia escrit molt, ah, no, només set minuts, diu el rellotge d’aquí baix, que abans amb l’ordinador antic jo tenia tota aquesta barra de baix a dalt i em semblava més còmode perquè així ho tenies tot a dalt, però amb l’office nou es veu que això no es permet o que no he après com fer-ho, de manera que ara tinc... calla, si això és l’ordinador de casa, que encara és XP, ah no, aquest és el nou, ja és 7, doncs igual que el del despatx, i ostres, ja m’havia saltat la pàgina fa estona!, però vosaltres no ho veieu perquè esteu en un altre món, podríem dir, i després segur que m’ha saltat una altra línia de la segona pàgina cap amunt perquè no sé per quins set sous quan salta de pàgina es veu que no li agrada allò de les línies vídues i òrfenes, i ja sé que es pot canviar, però em fa mandra, perquè al W7 tot és molt complicat de trobar, o a mi m’ho sembla, i ara ja tinc set ratlles, ara vuit, al segon full, de manera que potser que ho deixi.
I no sé si us ho creureu, però m’ha sortit toooota aquesta botifarra de lletres en només... nou minuts, no és rècord però s’hi acosta.
I em subratlla tooooota, esclar. Però ara no “esclar”, que ho vaig “afegir al diccionari”!
Vaig a mirar la cassola. Quina oloreta, mmmm. Bon dilluns de Pasqua.
