Avui serà complicat treballar, perquè si a aquesta hora, gairebé tres quarts d’onze, ja em poso a fer improvisats, imagina’t què serà a quarts d’una o les dues. I a més avui la jornada matinal serà llarga, perquè dino amb T i abans de les tres T no surt mai de la feina. I llavors dinem a corre-cuita perquè T torna a entrar a les quatre i jo me n’aniré cap a casa fins a quarts de vuit, que haig d’anar amb N a cal metge. O metgessa, però a mi m’agrada més dir metge, tant si és ell com si és ella. N té la cara plena de grans i vull saber què passa. O volem saber què passa. (N no llegeix aquest bloc. Ni l’altre. N no sap que jo tinc blocs. No deu saber encara què és un bloc.)
A veure qui ens tocarà avui. Cada dia canvia.
El mal és que a quarts de vuit, sigui qui sigui, portarà una jornada sencera d’atendre pacients, i això rebenta a tothom. A mi mateix em rebenta sense haver fet res de l’altre món —només el més difícil, lluitar contra la son—, i a quarts de vuit del vespre, si no són qüestions estrictes de família, que no em toquin ni em demanin re que salto —o miro cap a l’altra banda—, que ja n’he tingut prou amb sobreviure.
I havíem dit que faríem contes i ja ho veus, quins contes.
Podem fer un conte a partir de les aventures del Peric. Tenim un personatge imaginari que es diu Peric.
Ja ho veig, “Les aventures del Peric”. Sona a anys 50. Bé, ja és això.
Les aventures del Peric.
Vet aquí que una vegada el Peric tenia molta son. El Peric sempre tenia molta son. I sabeu per què? Perquè el Peric era drogoaddicte. Pero ho era de bona fe, o sigui, no era un drogoaddicte dolent, d’aquests que heu vist pel carrer amb una xeringa que es punxen al braç i tot això. (Ai, no, que no puc parlar de xeringues, que P s’esgarrifa només parlar de xeringues o de sang.)
P, fes el favor de no desmaiar-te!
P, quan li han de fer una anàlisi de sang —P, una altra vegada?—, i aprofito ara que està grogui, es desmaia. Només de sentir a parlar d’anàlisi —o analítica, com diuen ara, que modern—, de sang, de xeringues, es desmaia. I llavors quan li han de fer una analítica li diu a la infermera —o a l’infermer, tot i que el Peric, el nostre prota, no ha vist mai cap infermer, almenys visibilitzat (que això també es diu molt), o almenys no han sentit mai l’expressió “metges i infermers”, tot i que hi ha gent que diuen que els masculins engloben tots dos gèneres i per tant no hauria de resultar estrany sentir “metges i infermers”, i sabeu per què no? ho diuen?, perquè és mentida que el masculí englobi tots dos gèneres, és una convenció social creada a partir de... i ara no sé per on anava.
Sí, que P quan li han de fer una analítica —P, prou de desmaiar-te!, em sents?, és una ordre—, diu a la infermera que es desmaiarà només de veure de lluny o sentir a parlar de qualsevol dels estris que es fan servir per a les analítiques —i ja es torna a desmaiar, o ara no, només se li ha posat la cara blaaaanca— es desmaiarà. Ho passa fatal i no hi ha res a fer, passen els anys i igual. És una desgràcia.
I demà, o d’aquí una estona, segurament, més aventures del Peric. O començaran les aventures del Peric, perquè fins ara han estat aventures de P.
