dimecres, 18 de febrer del 2015

Improvisat 219

Em poso a improvisar i aquest cop no sé de què parlaré, o escriuré. És significatiu, em sembla, que tinguem tendència a dir “parlar” quan de fet escrivim. Suposo que és perquè els que escrivim molt, o bastant, i en canvi tendim a parlar poc ens expressem d’aquesta manera, escrivint. El nostre escriure és el nostre parlar. Fi de la teoria.

Però la teoria em porta als infinitius que acabem de fer servir com a substantius. Quan un verb el fem servir com a substantiu ens han dit que no ha de dur article, i ara m’acaba de sortir una coŀlecció de monosíŀlabs preciosa: ens han dit que no ha de dur. I hem encetat uns quants fronts perquè amb monosíŀlabs he recordat una breu conversa, o conversa breu amb l’A sobre si allò de les Ŀ amb el punt volat incorporat segueix vigent o no. Potser ja ho he explicat, que hi ha gent que diu que no. Ara hi ha gent que diu que no! Que és una llegenda urbana que s’hagi d’escriure ŀl i ĿL. Que hem de tornar a l·l i L·L! És ben veritat que cada habitant d’aquesta terra té el seu diccionari, la seva gramàtica i ara també la seva ortotipografia.

Però anem enrere, que ens hem deixat temes pendents. La cosa estava en els infinitius sense article. Em sembla tan absurda aquesta prohibició, o recomanació o el que sigui, quan tenim un munt de proverbis i de locucions que porten incorporat l’article, i ara no em sortirà cap exemple, perquè no em surten exemples mai, però sí, mira, “tocar el rebre”, a veure qui em dirà ara que l’article aquest és dolent. Va, home o dona, va!

I això ja no venia d’enlloc més, no tenim més qüestions per tancar. Ara, ahir vaig piular per Twitter una resposta a algú sobre un tema ortotipogràfic que era interessant, però naturalment ara no me’n recordo. Què era? No idea —dit en anglès, o sigui, no aidia; tot i que no sé si en anglès ho diuen, en realitat, perquè de vegades fem veure que diem coses en anglès, o en francès, o en italià i en realitat allà no les diuen. Però queda bé, és com donar un toc d’humor a la conversa. Ho veus? Conversa, una altra vegada. Parlo... escric! com si estigués parlant. I això ens passa crec que a tots els que escrivim, almenys als que escrivim improvisant. Però jo, encara que no improvisés, em penso que no corregiria aquests usos de parlar, conversar, etc. No sé si l’altra gent que escriu ho considera una imprecisió i ho canvia.

He tocat un tema important ara mateix —i ara mateix recordo que aquest ara mateix fa no gaire hi havia gent que el considerava espuri, que s’havia de dir ara com ara o ara per ara o ara. Ens emboliquem amb unes coses! Bé, el tema que acabava de tocar era parlar de la gent com a coŀlectiu homogeni. És absurd. Perquè cadascú fa el que li rota. No hi ha gent. No hi ha habitants de Catalunya excepte pel que fa al nombre. Vull dir que no hi ha coŀlectius que pensin o facin el mateix. Jo he escrit: “No sé si l’altra gent que escriu fa no sé què” i això és absurd, perquè l’altra gent no existeix, existeix cadascú, i aquest farà una cosa i aquesta una altra i si no és en el moment de votar no hi ha majories que es puguin esgrimir com a representatives. I fins i tot en el moment de votar, les majories són de votants, no de poble. El que passa és, això sí, que si aquesta majoria que ha estat votada, més ben dit, si el fi de la votació era un fi determinat, la gent que s’ha abstingut després no es pot queixar si aquella majoria pren decisions. Tu potser t’has quedat a casa i no has votat aquella gent, però podies votar i per tant sí que et representen. Has votat un altre grup però aquest altre grup ha quedat segon —i no pot formar majoria amb altres que superi la majoria del primer, esclar, i aquí encetaríem un altre tema sobre el qual no sé per què s’ha de discutir quan les competicions no són sobre qui acaba primer sinó sobre qui pot prendre decisions a partir de les votacions que s’han fet, i qui pot prendre decisions és qui té meitat més u, estigui formada com estigui aquesta meitat més u. Però ja he entrat en política, encara que sigui tan bàsica i tant de primer... anava a escriure d’EGB, però és clar, ara això ja no existeix. Tremendu: jo no vaig fer EGB i em vaig haver d’exercitar per traslladar els meus graus de primària i prebatxillerat i batxillerat —hi havia sis cursos de batxillerat— a l’EGB i al BUP a l’hora de parlar o d’escriure sobre aquests temes, i després això ha desaparegut i has de traslladar això al nou sistema de primària, ESO i batxillerat, i ara mateix —ara mateix!— ja no sé si quan dic ESO ho dic bé o també ha desaparegut.

Quina torrada que porto al damunt —i sóc conscient que la frase és castellana, però ara no se m’acut. Bueno, que no m’hi veig, ja està. I prou, que el rotllo d’avui ha sigut còsmic, tot i que em penso que hi hauré de tornar, perquè si no no faré re en tot el dia.