He arribat bastant lluny aquest dilluns, i veig que lluny i dilluns tenen una certa rima que no m’hi havia fixat mai. Benvinguda, doncs, m’agraden les rimes, diguem-ne, prosaiques.
Estic de sort de no haver conegut M, perquè si no ara estaria fet pols. Qui sí que conec és P, que ja m’han dit que no s’aguanta. Ha estat un cop dur. Buf. I sents explicar la trajectòria de M i dius no hi ha qui ho entengui.
Ara que hi som, em molesten especialment aquesta mena d’expressions: això no ho entén ni Deú, no hi havia ni Déu, això no hi ha déu que ho entengui —i suposo que s’entén el perquè de les primeres majúscules i el perquè de la minúscula tercera. Diuen —deu ser llegenda— que al Titanic hi havia una placa que deia “No l’enfonsa ni Déu”, i no m’ho crec, esclar. Però, si hi fos, tampoc creuria que l’enfonsament fos un “càstig”. Perquè, ja que en parlem, si em molesten les primeres coses que deia, potser em molesten més les reaccions de certa mena de personal que de seguida tendeixen a pensar en els càstigs “bíblics” de Déu, com si Déu estigués preocupat per les tonteries que diem més que per les nostres actituds de fons, que li preocupen —ho crec— però li preocupen com li poden preocupar a un bon pare o a una bona mare les malandances, ara em subratlla malandances, i ho sabia, sabia que ho faria, però no em venia al cap la paraula, mira que està ben trobada, en una sola paraula, hauria de ser els malcamins, aquesta seria perfecta, els malcamins d’un fill o d’una filla. Sí, també m’ho subratlla, però escrivint aquesta et fa l’efecte que escrius més bon català. I segur que hi ha alguna expressió més de debò, però no em surt i si me’n vaig als diccionaris això ja no seria un improvisat.
Per on anàvem? Sí, allò dels “càstigs bíblics”. Ahis o abans d’ahir hi havia una mena de ressenya d’un indocumentat a El País sobre un llibre d’un altre indocumentat que “revela” —així ho deien— les contradiccions de la Bíblia. Aquest s’ha pensat que ha descobert el Moll de la Fusta i no ha passat de la Boqueria. Serà possible. Hi ha milers o milions de llibres jueus, catòlics i cristians de totes les denominacions que miren d’explicar que la Bíblia no pretén ser un llibre de ciència, ni històric, a part que no són un llibre, com ho és l’Alcorà —em sembla—, sinó que són molts llibres que, combinats, els jueus consideren “sant” o “savi” i els cristians, afegint-ne més —el Nou Testament—, igual. Són llibres amb un altíssim contingut simbòlic, i això no hi ha jueu ni cristià que ho negui, fora d’uns quants —també— indocumentats, però que a part d’aquest tenen altres problemes mentals. Amb perdó, ja sé que no s’ha de parlar així de gent que no coneixes. Però de debò, porto tota la vida envoltat de gent catòlica i en ma vida no he sentit ningú que digui que la Bíblia s’ha de creure com si fos un llibre exacte. Algú pot fer alguna referència de broma alguna vegada, però com la fem tots, tothom —tothom que tingui una mica de cultura bíblica, que al nostre món occidental vol dir una mica de cultura, que l’altre dia vaig sentir explicar que un guia davant de no sé quina crucifixió deia que la imatge d’una verge Maria al peu de la creu de Jesús amb set espases clavades al cor volia dir que la mare de Jesús s’havia suïcidat perquè no podia suportar el que li havien fet al seu fill. Esclar, així on anem.
Si no sabeu lo de les set espases i us interessa mireu-ho al google, intentant evitar els llocs on informin de suïcidis, si és que n’hi ha, perquè jo aquesta no l’havia sentida mai. Més aviat poseu al Google: Maria, set espases, Simeó, temple, que així suposo que us sortirà més ràpid. Evidentment, tot això és llenguatge simbòlic, en aquest cas artístic. Ai, senyor.
I em penso que res més, que ja he esgotat la capacitat d’improvisar. Ara m’hauria de quedar una estona pensant què més explico, i no és això.
