Suposo que deu ser una hora habitual d’improvisats, aquests. Un dia em miraré la llista que m’apareix al Blogger, a veure a quina hora, no, això està prohibit.
Com diria ara no recordo quin diputat, o diputada, o potser va ser Einstein, que va dir moltes coses interessants doncs qui sigui va dir: hi ha masses coses prohibides —com ara aquests masses que acabo d’escriure, s’ha de dir massa, o potser ja es pot dir, no aconsegueixo estar al dia, de fet no aconsegueixo ni llegir diaris, avui he parlat amb R del cas Pujol i jo només em sabia els titulars, i les fotos, quina parella. R s’ho sabia tot i jo li he dit que esperaria a saber-m’ho tot quan s’hagués acabat tot, que el safareig m’interessa només per distreure’m i de moment tinc altres distraccions més interessants pendents que no pas el safareig sobre afers públics. Dius, és que ens afecten a tots! Sí, ja ho sé, però hi puc fer res, a part de tenir-ho en compte en les pròximes eleccions? Doncs em penso que no gaire, a part de fer safareig i contribuir a crear un estat d’opinió favorable a o contrari a, i tot això, però a més no m’interessava gaire parlar de política quan faig improvisats, i no sé si en vaig parlar i tot amb el Gran Administrador dels Improvisats perquè estigués prohibit, però si no en vam parlar en parlaré aquest vespre i crec que quedarà prohibit. O restarà prohibit, que diuen alguns rètols, que divertit. Aquesta botiga restarà tancada per vacances..., ah no, que no era restarà, era romandrà, bueno, serveix igual el comentari.
No sé què més, si no es pot parlar de política... Ara em queixo de vici, perquè no em ve gens de gust parlar de política, és el tema que salta a totes les converses així que t’asseus o et plantes a xerrar amb algú. A totes les converses no, per sort trobes gent que no. Doncs n’acabes fart, fins al capdamunt. Prou. I a més de les converses, les coses que t’arriben, algunes que són documents per treballar, i això sí que ho faig perquè m’hi vaig comprometre. Però prou.
Què més. M’encanta aquesta lletra que em surt normalment per defecte al word, quan n’obro un de nou. Calibri. Però no sempre, de vegades em surt l’Arial, que l’odio profundament, no sols perquè em sembla lletja de pecat i sobretot grisa, sinó per aquella cosa que dic sempre que la i majúscula es confon amb la ela minúscula. I és clar, si et trobes una paraula desconeguda que comença amb una I o una l doncs no saps mai què és, i quan és una I seguida de o precedida de una l, i ja no diguem res si són dues l, ni t’ho explico, carinyo. Sí, d’acord, hi ha una petita diferència d’altura, i ara us confesso un pecat, va: no aconsegueixo saber mai quan és alçada, quan és alçària, quan és altura... Sé que dues d’aquestes són sinònimes, però quines són. Sé també que en alguns casos és altura segur, o és alçada segur, però després hi ha uns llimbs pel mig que sempre haig de començar a remenar papers per aclarir-me, i al final aposto per una o l’altra confiant que el meu pecat deu ser bastant compartit. Exemples? Ni idea, a l’hora dels exemples sóc un negat. Sé que jo vaig minvant d’alçada, però..., doncs ara no sé si també minvo d’altura, em penso que no, que és alçada. Alçada, alçada. I l’altura és des d’on jo em miro les coses que m’envolten, per exemple aquest ordinador, però quan em poso a rumiar coses concretes d’aquestes em perdo encara més. És horrorós. Doctor, és greu. Sí, és greu, i anirà a més. I llavors dius, per a una persona que es dedica a una feina com la meva, això és, ara he fet un cop d’ull involuntari a la línia de dalt, la línia del word, no coincideix amb la línia del blog on apareixerà això, ni sortirà, ara que hi caic, la lletra calibri, esclar, doncs dic que he vist la línia de dalt en fase preedició i he vist que després de “doctor, és greu” hi havia d’haver posat un interrogant i en comptes d’això he posat un punt, i això és una cosa que cada cop em passa més, que escric punt i seguit allà on havia de posar un interrogant, i és difícil d’entendre perquè són dues tecles que estan molt separades, deu ser cosa del subconscient, allò de ser taxatiu, en comptes de preguntar afirmes, vull dir preguntes sabent què et diran. O no ho sé. Però tampoc sé per què he dit punt i seguit quan podia ser perfectament punt, perquè per què ha de ser i seguit. I no em digueu que no ha estat bonic aquest perquè per què. Doncs pot ser punt i a part, perquè em passa igual si al final de la interrogació hi ha un salt de paràgraf.
Per cert.
I deixem-ho, que ja ha passat estona i crec que m’he distret una mica.
