dimarts, 17 de febrer del 2015

improvisat (no he mirat al tauler el número que tocava)

Mort de son avui, des de les dotze que estic lluitant-hi i no me0n surto. Ahir no, o no tant, o ara no recordo si vaig fer un improvisat, em sona que no, o si el vaig fer em fa quedar esborrat.

Ara se m’esborra tota mena de coses d’aquestes, que he fet, que no he fet, que faig de fer. I la veritat és que és una mica horrorós, perquè l’improvisat rai, que no pot fer mal a ningú —espero que ningú no prengui mal per aquests esbarzers idiotes, eh?—, però quan són altres coses...

Ahir, per exemple, m’havien de fer una anàlisi. Bé, abans ara anàlisi i ara és analítica, que queda més xulo. Doncs has de recordar un munt de coses. Primer, t’has de llevar a temps, perquè si no, si et lleves just, després ja vas tot el dia de c..orcoll. Després t’has de recordar de no esmorzar. No sabia si podia o no beure aigua, de manera que no havia de tenir l’ampolla d’aigua a la tauleta de nit. Després m’han dit que sí, que podia beure aigua, i sobretot en el meu cas, o sigui, quina ràbia. No beure a galet, però sí xarrupar-ne. En fi, podia fer coses d’aquestes i me n’he privat davant el manament “dejú 12 h”, que era el que posava el paperet, i després altres coses que els havia de portar i que també m’havia de recordar com fer-ho per fer-ho correctament. No entro en detalls però recordar aquestes coses a la nit o al llevar-te no és fàcil, havíeu de veure tota la casa plena de paperets i de coses per ensopegar.

Però estàvem en la memòria i me n’he anat per carrers secundaris. Però no sé què volia dir sobre la memòria i ara si m’aturo gaire estona això no servirà de res, perquè del que es tracta és de desvetllar una mica les neurones, cosa que de moment no estic aconseguint.

Veus?, ara m’havia oblidat d’una cosa, que és que demà és Dimecres de Cendra —s’ha d’escriure així, amb majúscules, hi creguis o no, perquè això és com la Festa dels Súpers o el Dia Internacionals del Pa amb Tomàquet, que no sé si existeix. Doncs el Dimecres de Cendra és important per a mi, m’haig de recordar d’una cosa que ara no explicaré perquè això no és un dietari ni tampoc una trona de capellà, jo no sóc capellà, d’això també me n’haig de recordar, no, d’això no cal que me’n recordi, això és una cosa que saps de sempre i per tant no depèn de la memòria, del que t’has de preocupar és de no actuar com si fossis un capellà, que siguis creient i que facis el que solem fer els catòlics els Dimecres de Cendra ho pots explicar però com que ja ho sap tothom tampoc..., bé, potser hi ha gent que no ho sap perquè no li ho han explicat mai, ara hi ha gent que aquestes coses no les sap, ja ha passat una generació com a mínim, és veritat, doncs és interessant i curiós, als catòlics, demà, si anem a l’església ens posen al cap un pessic de cendra —és cendra de palmera, si no m’equivoco, de branca de palmera— i el mossèn et diu que et recordis que ets pols i que tornaràs a la pols, i penses, quin mal gust, quines ganes de fer malbé el dia, però jo dic, jo ja hi penso molt, que aquí hi som per poca estona —i per això cal treballar i per treballar cal fer improvisats de tant en tant perquè si no la son no et deixa treballar—, jo hi penso bastant, però hi ha gent que potser no se’n recorda tant, gent que va a l’església, per exemple, i que tenen molta pasta i no la comparteixen, o gent que maltracta altra gent, o gent que fa coses dolentes i quan dic coses dolentes dic crims, doncs que la gent catòlica som com tothom i per tant també hi ha de tot això, i llavors que et recordin que això d’aquí és pols i que si ets creient val més que et calcis perquè rere la pols hi ha una ànima que no és pols i que tot això que has fet o que no has fet i havies de fer, doncs, nano, nena, et demanaran comptes, ets pols però no tot s’acaba aquí, i llavors, ja ho dic, va bé que ens ho recordin.

I m’he animat, tu, amb aquesta sessió de semiproselitisme.