dissabte, 14 de febrer del 2015

Improvisat 217

Tinc una relació d’amor/odi amb el núvol, perquè no treballo al núvol, treballo a l’ordinador i el núvol el faig servir de calaix per desar-ho tot al final de la jornada, o a mitja jornada, o quan sigui que faig un recés. Però abans de res haig de dir que tinc una relació d’odi amb l’expressió “tenir una relació d’amor/odi”, que em sembla tan tòpica que fa avorrir els deserts en dies sense vent. Però de tant en tant és el que et ve al cap i mira.

Això ens passa molt sovint amb els tòpics. Jo de vegades em dedico a desemmascarar tòpics quan treballo al meu bloc seriós, o el bloc original, que en aquest cas hauria d’anomenar blog perquè és com si diguéssim el blog oficial, i ara bloc no es pot dir, però això ja ho he explicat tantes vegades que ho deixo.

Deia que de vegades estudio els tòpics i altres coses. Les estudio per fer-me el xulo? Noooorlr —un altre tòpic, i aquest ja deu tenir trenta anys, em penso que ve d’un personatge de la tele que jo diria que no vaig veure mai sinó en imitacions o en petits esqueixos, i això d’esqueixos em penso que no va així, però si alguna cosa bona tenen els improvisats és que no pots mirar diccionaris, les coses surten com surten, pots pensar més o menys, però no mirar diccionaris, aquesta sí que era una regla dels Primers Dies que jo diria que ha perdurat sempre. No recordo haver consultat mai re fent un improvisat. Seria una mica ridícul. Per a això ja t’hi poses en sèrio, et vesteixes el mono i agafes els guants i comences a picar un article de debò.

El que sí que es pot és mirar cap amunt per veure què deies, perquè de vegades em perdo. Parlava dels tòpics i altres denúncies. Ja he dit més d’una vegada —disculpes, segur que improvisant em repeteixo molt, suposo que és inevitable— que quan escric escric per distreure’m, per despertar-me, per explicar-me coses que no entenc, per estudiar, per coses així. De manera que quan denuncio tòpics em denuncio primer a mi mateix. Sí que haig de dir que hi ha tòpics als quals tinc una mania molt especial —o tòpics que els tinc una mania especial, hauria d’haver escrit més improvisadament, però m’he aturat massa a pensar com s’havia de dir acadèmicament—, potser ja des de petit, i llavors procuro no caure-hi més que res perquè me n’adono abans de caure-hi, els oloro de lluny.

Exemples? Doncs aquest és el problema. He començat per fer un salt de paràgraf per guanyar temps, perquè quan arriba l’hora dels exemples de qualsevol cosa que dic els exemples fugen, més ben dit, han fugit des del minut 1, i aquesta expressió “des del minut 1” és tòpica però m’encanta. També encantar és tòpic. I ja que hi som, odiar, que ara veig que hem començat per aquí. Doncs no em vénen mai els exemples al cap. I llavors és quan la persona o les persones amb qui parlo fan cara incrèdula, o a mi m’ho sembla: “Aquest ens ha col·locat la teoria però a l’hora de la veritat tot és fum, parole, parole”. Encara més, els més espavilats i les més llestes encara contraataquen amb un contraexemple que contradiu el que acabes de dir. I m’adono que he escrit una frase amb dos encara i tres contra però no passa res, perquè aquí no fem un exercici d’estil sinó que improvisem i ens expliquem la vida com passa. Aquest com, que és el com de l’ou com balla, m’encanta.

I a veure si faig alguna cosa útil abans de dinar, que aquest improvisat ha sigut ràpid però jo tinc fenya.