dissabte, 7 de febrer del 2015

Improvisat 214

Torno a estar un dissabte mirant de pencar per veure si recupero part del temps dormit durant la setmana. I, és clar, l’adormidora funciona també el dissabte. I ara no sé per què el word m’assenyala adormidora. Més ben dit, veig que m’assenyala l’adormidora i no adormidora. És a dir, no et pots saltar, per exemple, planta, que és el que podria anar davant d’adormidora i formar totes dues un tàndem: planta adormidora, cap problema per al word, l’adormidora o d’adormidora, subratllat pel word.

Segur que no em subratlla, ara no em vindrà cap exemple, busco un adjectiu amb vocal. Aviam, l’excepcional. Veus, l’excepcional, un adjectiu, li agrada, l’adormidora no. Hauré d’escriure, perquè no se m’enfadi el word, l’excepcional adormidora.

Amb tot això, no volia parlar de plantes adormidores, i de fet no són plantes, sinó barreges, o més ben dit, el resultat del les barreges, dels còctels. El resultat és aquest: l’adormimenta, que evidentment tampoc li agrada al word, i mira que és bonica, aquestes paraules en -menta, tan catalanes —o potser vénen d’una altra banda, ara no m’ho feu rumiar perquè perdré pistonada, i perdre pistonada és una bonica expressió però no fa bonic, perdre pistonada—, aquestes paraules en -menta són excepcionals adormimentes. No, amb adormimenta l’excepcional no funciona, era només amb adormidora.

Va, tirem endavant. Però sense tema. Ahir vaig veure al carrer..., no, no us el dic, encara us avançaríeu, una botiga d’aquelles antigues, rònega, que hauria d’haver vist perquè no és que passi per allà sovint, és a tocar de Ciutat Vella, mirant el mapa a la dreta, i no concreto més, però hi passo de vegades, el cas és que no l’havia vist i és mooolt interessant per mirar i/o comprar coses de segona mà però més o menys en bon estat, una activitat, aquesta, la de comprar coses de segona mà, que cada cop hi sóc més aficionat, sobretot des que l’any 2007 o així va passar allò dels germans Lehman i cia. i que a gairebé tothom li van congelar els sous. Els sous, els / sous. Congelats, els sous i les tarifes. Llavors, t’aficiones a buscar coses, i veus que llences cada cop menys coses, cada cop menys, fins que allò ja no fa res del que estava previst que fes o ja no aguanta ni una mirada. Doncs bé, ahir perquè anava amb pressa, però hi tornaré perquè em penso que hi trobaré coses interessants, si no me les han pres entre ahir i avui.

Abans m’ha subratllat aviam i me’n recordo com si fos un trauma, això és una cosa que no suporto. Si volen que escrigui vejam ho tenen clar.

Clar, coses de segona mà en trobes a manta a internet, però jo no compro una cosa de segona mà per internet ni que em matin. Almenys de les que t’envien, si és un web d’aquells que fan només d’aparador i al final quedes amb el comprador i veus la cosa, llavors cap problema, perquè si no t’agrada li dius que no i ja està. Tot i que n’hi ha, llaminers, que et fan pagar 10 euros per avançat només per la quedada, i tot això comptant, esclar, que tots dos visqueu a BCN.

Quin rotllo. Parlar d’un mateix i de les seves dèries és un rotllo còsmic. Suposo que hauria d’escriure rotlle, aquí, però com que no em subratlla rotllo me n’aprofito i ho deixo. O rotllo ja es pot dir? Potser es pot dir però no en aquest sentit, vés a saber. En fi. Però, em penso que ja ho he dit, al cap i a la fi gairebé tothom parla de si mateix quan escriu, si no és que escriu una biografia. Però fins i tot en aquest cas, segons com l’enfoqui... Per descomptat, una biografia feta a partir dels records que tens de la persona biografiada és parlar de tu mateix.

Ara, vistes les coses d’aquesta manera, és dolent parlar d’un mateix? Evidentment: no. El que seria dolent és no reconèixer-ho. I ara he estat temptat d’escriure reconeixe-ho, com fan molts, i he tirat enrere perquè em sembla un error barceloní, aquest reconeixe-ho, reconeixe’l, etc., que no entenc com no se n’adonen, i mira que són savis, que el que fas amb això és disgregar, separar. Quin problema tenim a pronunciar reconeixe’l quan trobem escrit reconèixer-lo? Cap ni un.

Em sembla un enorme disbarat fer-ho, perquè molts parlants de la mateixa llengua van trobant aquestes merdetes del nostre dialecte que anem sembrant els orientals i no s’hi reconeixen. Aviat acabarem escrivint Xècspir, per facilitar-nos (o facilita’n-se) la lectura. Són bojos, aquests catalans.

I com que ja m’he emprenyat, ha anat bé. Però l’emprenyamenta (-menta!) és de debò!