dilluns, 27 de gener del 2014

Improvisat (72)

Ja hi som.

El cap de setmana... Ara he pensat, “feu una redacció sobre el cap de setmana”, del temps de l’escola. Voldria que aquests improvisats no fossin una redacció escolar. Potser ho són? Doncs què hi farem, surten així. Ixen (dedicat a E).

Un cap de setmana normal pel que fa a dissabte. Vaig intentar treballar una mica en coses de la feina però impossible, el temps i les coses de casa se’t mengen. El temps, he dit? Volia dir que el temps corre i les coses de casa se’t mengen.

Però diumenge vam poder fer el que crec que hauria de fer tothom que durant el mes no para. Dedicar-lo a nosaltres mateixos. En aquest cas, amb... Aquí ni la inicial, ni “amb”. Un diumenge de foc a terra i res més, lluny de les coses habituals.

Dic que defenso i que sempre he aconsellat a les parelles o altres que tenen canalla a casa o altres obligacions familiars o d’altra mena que se’ls mengen, que la vida se’ls menja, els he aconsellat, dic, que almenys un dia al mes (un dia el mes?) s’escapin i el dediquin a mirar el foc a terra o el mar o el sol o les muntanyes o a tenir els ulls tancats, el que sigui. I un cop l’any (aquí sí que no se’m fa estrany “un cop l’any”), almenys un cop l’any, una setmana o així sense problemes externs, només el foc a terra etc. I l’avi, l’àvia, l’oncle, la tia, el besoncle, la bestia (“la bèstia”, em pregunta alguna gent, quan els dic això), el veí o la veïna o l’home del sac que es cuidin de La Cosa.

És la manera de conservar el que es vol conservar. Si no ho vols conservar, o t’és igual, no cal que facis aquestes coses tan estranyes que dic aquí. Estranyes tampoc, ho diu molta gent. Però jo ho dic o ho sé per experiència pròpia des dels quinze anys o així. Quinze o així? Quinze o així. O abans, el pare i la mare ja ho feien, i venia l’àvia —materna, la paterna ja s’havia mort.

Puf, el munt de temps que ha passat. Més de quaranta anys, des dels quinze. Tinc un article sobre això des de fa temps a la nevera que no m’atreveixo... no puc publicar-lo. Em sembla.

I què més. Doncs res.

Ah sí, aquest matí a 1a hora clatellada trimestral de l’IVA al banc. A la gestoria m’han dit, això vol dir que el trimestre ha anat bé... He mirat M sense dir res. Ah, m’han rebaixat el preu de la gestoria, ara seran 30 euros al mes (“al mes”, coi!). Que bé.

Ha passat À per allà en aquell moment i li he preguntat per l’Espanyol —li té devoció, vaja, jo diria que és fanatisme, però simpàtic, per motius familiars que ara no vénen al cas—, que com li ha anat el cap de setmana, que jo no ho segueixo gaire. Em diu que va empatar, li pregunto si aniran a la UEFA i em diu que no tenen peles per anar a Europa i que no pot ser i que si no pot ser és impossible. Que la vocació de l’Espanyol és quedar 9 o 10. Li dic, no diguis això, podeu!, em somriu, i fins a la pròxima.

Doncs res més, ara sí, quin improvisat tan llarg, no he mirat l’hora però deu haver passat qui-sap-lo... Prou!, que em torno a enrotllar.