No sé què fer per despertar-me. I ara tampoc no sé què escriure, de manera que si no se m’acut res ràpid per posar aquí em tornaré a adormir damunt les tecles.
Re, no m’acompanya re, no se m’acut què dir.
Hi deu haver gent que els passa el mateix i deuen fer alguna cosa.
Aquest matí he volgut carregar el bol de cereals amb cafè i he agafat el pot vermell en comptes del negre, de manera que no funciona. És que m’he llevat ja bastant grogui.
Potser haig de dormir més.
Una cosa que sí que hi ha avui és que no em tremolen tant els dits i vaig escrivint més o menys el que vull, tiro poc cap enrere, o si més no menys que l’altre dia, que no sé quan va ser. Ahir?
Deu ser bestial que algú descobreixi això de sobte i es trobi que un sonat ha escrit gairebé seixanta bestieses improvisant-les. Però segur que hi ha algú més al planeta ara mateix que deu estar fent el mateix.
És que és realment de sonats, això.
Ah, allò que deia del bol de cereals amb cafè. No ho faig cada dia, però sí de tant en tant. No sé si hi ha altra gent que ho faci. És que de vegades el gust de la llet sola se’m fa carregós, cada dia. A casa em miren quan ho faig no sé si amb cara de fàstic o amb cara d’una cosa més de les estranyes que fa aquest sonat.
També em passa amb el iogurt, que si me’n prenc molts l’avorreixo, ni que sigui anar alternant el normal amb el grec, amb el líquid.
Quan era petit no m’agradava gens el iogurt, no podia. Potser perquè ma mare tenia una iogurtera que feia iogurts molt estranys, vés a saber què hi posava a dins, perquè era molt aficionada a fer coses de menjar o de beure aprofitant tota mena de restes, i llavors el resultat de vegades era extraordinari o... ara no sé quina paraula deia el meu pare per lloar aquelles menges, recordo que en deia una quan li agradava i una altra quan no li agradava —la segona no pejorativa, però ja veies per on anava la cosa.
És com allò de les senyoretes que es descrivien al que s’anomenava “ecos de sociedad” dels diaris, fa mil anys, que quan la señorita que es casava era bonica deia això, que era bellísima i que no sé què més, i quan no era gaire agraciada deien que era simpàtica o una cosa així. Esclar, la gent se sabia els tòpics i deia pobret, es casa amb un saldo. Coses del masclisme del temps del Franco.
El cas és que després em va agradar el iogurt, però, home, sense abusar.
Va, som-hi, que ja falta menys per anar a cal... a intercanviar paneres i fer el tradicional te de Nadal. Segur que serà un te japonès.
