Enceto l’improvisat d’avui —ara sembla que haig de fer almenys un improvisat cada dia, però les coses són com són— amb una reflexió filosoficovivencial que fa un minut se m’ha acudit i que fa dos segons, quan obria el blogger, ja no me’n recordava.
Però sí, m’ha tornat: m’ha passat molts cops, cada cop més, no ja en l’àmbit mèdic sinó en qualsevol altre, que allò que critico ho acabo fent al cap de poc o de molt. Dic en l’àmbit mèdic per una cosa que m’ha passat avui i que ara no explicaré, però que té a veure amb això.
I moltes coses dolentes que preveig es compleixen, i les excuses mig falses per no fer, per no anar, per no tal acaben sent no excuses sinó impediments reals. I les petites mentides es posen al descobert. I etc. També al revés algunes vegades: coses positives que penso que passaran al final passen.
O sigui, com si fos un profeta. És allò de crear el futur a base de pensar que allò serà així. Ara ho expresso malament, però ho he sentit a explicar més d’un cop. No me’n recordo com anava.
Crear el futur. O sigui, el futur no ve, tu hi vas. I, per tant, el crees. Després hi ha els altres futurs, els de l’altra gent, els còsmics. Futurs que no pots dominar. Però pots preveure què faràs en tal circumstància, si se’t presenta? Sí, ho fas, però llavors o no es presenta o es presenta d’una manera diferent o bé en aquell moment tu penses i actues diferent de com havies pensat que faries.
Ara bé, potser tot això que he dit fins ara té més a veure amb les probabilitats. Si encertes el que ha de passar, molts cops serà perquè hi ha el 50% de probabilitats que allò passi. Allò o la cosa contrària. O no? No, perquè podria no passar, i per tant la probabilitat baixa al 33%.
No sé què dic. O què escric.
És difícil desemboirar el cap parlant d’aquestes coses. La filosofia, o el que sigui, m’adorm.
A veure, ara me’n recordo que moltes vegades penso en el que faré si m’atraquen pel carrer. Abans pensava de quina manera faria fugir l’agressor. Ara no. Ara penso que si m’atraquen diré que no els penso donar res, i que facin el que vulguin. Sé que si m’atraquen és molt possible que faci una altra cosa, però ara com ara penso això.
Però no m’han atracat mai.
I ja no avanço més.
