divendres, 24 de gener del 2014

Improvisat (71)

M’ha agafat el son just quan estava a punt d’acabar el matí, de manera que bé, avui ha anat bé.

Però això no treu que faci un improvisat abans d’anar cap a casa.

I això que no sé què dir.

M m’ha avisat que hi havia un altre grup com el nostre que també treballava pel mateix que nosaltres. Ara em refereixo a la meva coŀlaboració amb l’A. Quines coses. Els he proposat, als altres, que ens posem d’acord, i ens han dit que agafem tot el que ells fan, que no cal ni avisar-los. Però no podríem posar-nos d’acord abans, no fos cas que féssim la mateixa feina alhora? Nosaltres perquè com que no la veiem penjada al seu web, i ells perquè van a la seva. Bé, ja ens posarem d’acord.

Em cau de conya, M. Vaja, l’admiro bastant, tant a ell com als seus pares i l’avi, esclar, que és el famós. Quina família més gran.

Ara que parlo d’admiracions, m’ha colpit el que ha passat al diari Ara amb la mort d’un dels seus periodistes. Quin desplegament. Jo no m’imagino cap més diari que faci el que ha fet aquest: “aixecar” —en l’argot vol dir desmuntar— tota la plana 2 i dedicar-la sencera a publicar una nota de la redacció —signen així: La Redacció— que deplora el traspàs d’un dels seus; que diuen, això sí, que era “l’ànima” del diari. Això va ser dimecres —vull dir l’Ara de dimecres.

Jo havia sentit a parlar d’aquest home —jove, 32 anys: un càncer semblant al de Tito V.—, però no el coneixia. Devia ser un paio ben ferm.

Penses si al teu voltant hi ha algú que podria aixecar aquest dol massiu i no veus ningú. O potser sí, però no sabries dir-ho. No sabries si aquell o aquella o...

Un paio ferm, aquest, devia ser.

A dinar falta gent.