dilluns, 2 de juny del 2014

Improvisat (128)

Avui ha anat tot bé, he aguantat com un campió fins ara, que he sucumbit, com sempre, corregint. Quan tradueixo és més difícil que m’adormi —tot i que els còctels no hi ajuden gaire, i potser hauria de pensar una altra paraula que no sigui còctel, perquè em penso que l’he fet servir massa—. Quan escric missatges també aguanto bastant, tret del cas que siguin missatges d’aquells envitricollats i llargs i compromesos que has de llegir deu vegades abans d’enviar-los.

Salto el paràgraf. Salta, o passar, o canviar o altres possibilitats. Va ara canviaré de paràgraf.

I ara passaré de paràgraf. No aquest no funciona, si dius això sembla que t’estiguis fotent d’un personatge inanimat que es diu paràgraf. Ara passaré de Paràgraf, passaré d’ell, que es foti. Per tant salto.

Salto. Ara recordo unes amigues... no, les filles d’una amiga de la meva mare, que van venir un dia a casa i, com que a casa teníem una corda de saltar, amb mànecs i tot, ens la van demanar i s’hi van posar a saltar. I, igual com nosaltres cantàvem —bé, nosaltres és una manera de dir, jo quan saltava no cantava gens ni mica— “si la barqueta es tomba” i tal, elles van cantar... just ara no me’n recordo, i mira que em va quedar gravada i me l’he repetida mil cops per dins no sé per què, és d’aquelles coses que et queden gravades no se sap per quin motiu, potser perquè les nenes eren molt guapes, morenes... no les he vist més i em va quedar la imatge... No, sí que les vaig veure una altra vegada, però ja eren força grans —i jo també, esclar, però no grans grans, vull dir de vint o vint-i-cinc anys—, va ser en una festa que hi havia molta gent, era un pica-pica després d’un casori o una cosa així, i les vaig mig reconèixer perquè a elles no les havia vist més però a un germà seu sí, i era un paio formidable, gens espanyolista —se’n va anar a l’estranger (vull dir a l’estranger de Catalunya i a l’estranger d’espanya, i encara hi és) i va ser en aquest estranger que hi vaig anar jo i i un parell o tres de dies vam intimar més, grans xerrades, i després se’n va anar a un quart país que jo no hi he anat mai i no l’he vist més, quina llàstima—. I no puc recordar la cançoneta ridícula aquella que cantaven aquelles nenes maques del dematí, però aquelles si bé eren maques no cantaven això precisament, i a més era a la tarda, això segur, al capvespre, ho tinc gravat. I salto de paràgraf perquè estic contravenint les normes de manera molt molt exagerada.

M’emprenya no recordar la cançó aquella, és ridícul.