Poca estona ha durat avui el nostre protagonista sense aguantar-te dret, o assegut, de tanta son que tenia, i si ha aconseguit aguantar fins ara sense fer un improvisat ha sigut perquè... perquè no ho sé, ha anat fent altres coses. El motiu de tot plegat és el de sempre: a primera hora del matí s’ha engolit, gairebé en dejú, bueno, no, abans havia pres els seus cereals i mig iogurt, doncs així, sense més cerimònies, abans i tot d’acabar-se els cereals i el iogurt, s’ha preparat el còctel i se l’ha begut en petits glopets, ara de llet, ara d’aigua, ara de iogurt.
Llavors el nostre cavaller ha anat a buscar el bus, que ha vingut de seguida, i el nostre cavaller s’ha quedat dret, tot i havent-hi —ara acabo d’escriure hsvrent-hi, després ho he corregit, però això és el que m’ha sortit, i llavors he pensat que potser va ser així que van néixer els idiomes —en aquest cas un idioma eslau, clarament.
És a dir, potser un amanuense medieval poc hàbil a l’hora d’escriure va copiar malament el que dictava el cap dels amanuenses, i llavors els destinataris d’aquell papir o el que fos ho van llegir al poble, tal com rajava d’aquell paper, i així va ser com...
Això era el que pensava el nostre protagonista aquell matí de son. I no es treia la son de les orelles ni dels ulls ni del peu ni de cap altre òrgan relacionat amb els sentits. Dic el peu perquè em penso que en algunes tècniques de relaxació o similars toquen els peus i t’ho arreglen tot. Em penso que en diuen podoteràpia o així —jo diria que ha de començar per podo-, si tracta sobre peus— i que és meravellós i tot això. Per això deia els peus com a òrgan de percepció vital. Un dia ho hauré de provar, si trobo un poteràpic que no sigui tan car, sobretot en primera visita, com són tots els teràpics de qualsevol cosa nova d’aquestes modernes que descobreixen per treure-t la pastVull dir, els mals del cos. N’he provat uns quants i en alguns m’he gastat molta pasta i el meu cas deu ser molt podoresistent, perquè no hi ha manera.
I estic seguint poc últimament la regla dels salts de paràgraf.
Ara miraré d’esmenar-me exagerant el que diu la regla.
Una mica com allò de les vagues “a la japonesa”, que vés a saber si és veritat, però corre una llegenda urbana que els japonesos el que fan quan volen fer vaga és treballar més que mai, com una vaga de zel, diguéssim, anar per totes.
Com ara anar per aquesta, que ja heu vist que per poc que enllaço subordinades ja m’oblido de la tecla del return, o re- el que sigui, que ara no me’n recordo com es diu en llengua romanicoeslava com la d’abans.
I ara que se m’acut. Algú a la sala fa anar com a navegador el Mozilla Firefox? És que ara no m’obre noves pestanyes, i estic preocupat. Vés a saber si hi tinc un virus o algo´.
Però tornem a l’improvisat, diguem-ne, normal, sense interrupcions publicitàries, tot i que aquesta m’ha anat bé per poder dir una cosa que em passa i que no sé com resoldre.
A casa ens passa una cosa similar amb el cine. A mi quan ens mirem una peŀli —un DVD, normalment llogat, que som molt de la cosa legal— m’agrada fer alguna interrupció, per poder anar al lavabo, comentar una mica, xerrar un minut sobre el que has entès o no has entès, etc. Doncs no. La resta, la majoria —una majoria respecte a un públic total que sol ser de tres, màxim quatre—, sempre diuen allò que les peŀlícules s’han de veure com al cine, tot d’una, perquè el cine és un art i etc. Al final, però, qui es queda als crèdits per veure quins artistes secundaris hi han actuat, qui era l’encarregat de la grua, qui eren els de la crew de tal lloc i els de tal altre si cap animal havia patit danys, etc., sóc jo, i els dic que l’obra no s’ha acabat i tal però se’n vasn.
Però no hi ha manera: no es pot interrompre la peŀli per anar un moment al vàter o comentar i tal i en canvi sí que es pot deixar de mirar la peŀli abans que acabi. I això encara si te la deixen acabar, perquè sovint hi ha algú que esperava que acabés per mirar no sé quin resum d’esports que feien en diferit ara mateix i no me’l vull perdre o que vol saber com va allò de la gent que es tanquen en una casa, en una illa o no sé on i hi passen un dies amb tot de càmeres de televisió al voltant.
I això ha sigut com una interrupció publicitària que segur que doldrà a determinada gent però que d’alguna manera havia de compartir en aquest fòrum.
I em penso que ja hem d’acabar els crèdits de la peŀlícula, amb l’avís sobre allò que el gos que ha aparegut ensangonat en realitat no havia patit gens, que la cosa vermella era pintura, o el que fos, i a més llepable, o sigui, amb gust de maduixa, i per tant al gos no li havia passat res sinó al contrari, s’ho havia passat d’allò més bé.
No entenc com hi ha gent que es perd el final de tot de les peŀlícules. Tan bons com són.
