dimarts, 17 de juny del 2014

Improvisat (136)

He estat ben poca estoneta avui viu, vull dir a la tarda perquè el matí ha estat profitós.

I ara mateix m’acabo d’adormir davant el teclat.

Bueno, sabia que avui, fes quan fes l’improvisat i el comencés per on el comencés, em recordaria de les aventures del Peric d’aquest matí.

Aventures del Peric aquest matí.

Resulta que el Peric s’ha dutxat i al sortir de la dutxa ha caigut. Tot sencer. Encara sort que el cavaller Peric últimament pesa més aviat poc perquè ha fet molt d’entrenu i d’exercicis i d’altres coses i ha quedat prim i fibrós com un atleta, el que passa és que és un atleta més aviat patètic, perquè està blanc com la llet de vaca, de vaca més aviat magra, o totalment magra. Ahir li vaig demanar a una persona que conec, T, que més o menys té la meva alçada i últimament s’ha engreixat, sobretot per la meitat del cos humà —la veritat és que en aquest cas no cal dissimular el sexe de l’amic, efectivament T és un amic, no una amiga o no un misteri per als lectors i les lectores, hola lectores i lectors, com us va la cosa?, per aquí bé—, doncs li vaig demanar discretament i delicadament si conservava roba vella —li ho vaig dir així, sense especificar si camises o jerseis o pantalons, perquè jo sóc molt cuidadós a l’hora de, no que m’ho subratlla, curós a l’hora de fer peticions d’aquesta mena, doncs li vaig demanar això i el T em va dir que no, que no conservava res i que li sabia greu. Canvio de paràgraf, no me’n recordava.

Doncs el Peric va pensar que el T no s’havia adonat de la segona lectura però el nostre protagonista no sabia que el T havia begut en set hostals —aquesta era una expressió que m’agradava molt, i ara no sé si era begut en set hostals i menjat en set tavernes o al revés, devia ser al revés.

I això no sé d’on venia. I les regles diuen que no es pot mirar cap amunt si no és al final per corregir estrictament ortografia quan ja et canses d’improvisar o has saltat de pàgina, ara mateix o fa una estona, que llavors sí que has de deixar-ho córrer i mirar amunt, però si passes de pàgina t’has de plantejar deixar-ho córrer —també t’ho pots plantejar abans, esclar. I d’això de plantejar me n’he de recordar per després plantejar plantejar plantejar, a veure si me’n recordo. Però abans he de dir que ara fa un moment la màquina aquesta del word maleït m’ha tornat a subratllar “esclar”, i a mi em sembla recordar que això ho havia donat per bo, i llavors ara no sé què passa que m’ho torna a posar vermell. Quin misteri.

Hi va haver una època, abans en parlava amb L —bé, abans és un dir o una manera de dir, i sobre això de “és un dir” hi tornaré després, perquè em va passar que un dia... no!, ara no, continua amb el que deies de L, que aquest matí parlava amb L sobre que per a mi tot això de la informàtica és un misteri, que ja és un misteri el fet que premis un botó de la paret i s’encengui un llum, o sigui que imagineu-vos, i jo li deia que aquestes coses només les entenia si em parlaven com si jo fos tractorista, i ara em recordo que el meu pare sempre deia que era pagès, encara que pagès pagès...

Bé, ho deixo perquè ja fa una estoneta que he saltat pàgina, i les regles són les regles. I crec que m’he deixat un tema pendent, però ara per més que m’hi esforço —mentre els dits corren pel teclat, si no no seria un improvisat, mira, teclat-improvisat, que bonic, doncs... prou, que he dit que prou.