o hi ha manera. És a dir, ara seria el moment de posar aquella icona, no, com es diu, aquelles coses que es fan amb el teclat per dir... sí emoticona, doncs faria l’emoticona de plorar que em penso que es fa amb coma o amb cometa o com es digui, que no me’n recordo, allò que va per dalt. Doncs com que ja us he dit de que va la cosa ja no cal posar-hi ni el nas ni la boca. o sigui ,,,,,,,,,,,,,,,,,, i també ‘’’’’’’’’’’’’’’’ —això és el que no recordo el nom ara.
Perquè és clar, una cosa és que no facis pont per allò de la responsabilitat, perquè has d’acabar una feina que vés a saber per a quan era, últimament no miro les dates previstes d’acabar les feines, perquè ho faig com puc, avanço com puc. La que faig ara ni me’n recordo —ni m’enrecordo, fan a l’Ara, i en segons quines formes, com ara aquesta, sí que m’agrada, però en altres ho veig forçat, per exemple, enrecordeu-vos, o potser no era aquesta, l’altre dia llegint el diari el diari, en vaig veure una, de forma, que no em va agradar, però ara no m’enrecordo, hehe.
No sé per on anava, però no m’acaben de passar les llàgrimes ,,,,,,,,,, de manera que... no, si no eren les llàgrimes, el problema era la son, que no hi ha manera, ni tan sols ara.
Aquest matí he anat a funeral de M. És veritat que feia temps que no veia M, però en tenia un bon record i M també en devia tenir de mi, perquè dissabte em van trucar de part seva. Sí, de part seva!, es veu que va fer una llista de la gent a qui calia avisar quan es morís —la meva!, el meu nom devia estar en una de les seves agendes antigues, o en algun paper seu, i es veu que el devia trobar i va dir, bueno, que l’avisin, que ho valorarà. I esclar que ho he valorat! Juntament amb la tristesa i la sorpresa —i ara no faig la brometa de les llàgrimes, perquè va de debò— la veritat és que aquestes coses es valoren. Ostres, es va recordar de mi i no va dir, aviseu-lo “abans”, suposo que per no amoïnar-me, sinó “després”!! Acollonant, no?
Doncs al funeral mateix he començat e tenir la vista doble —últimament em passa de tant en tant. I és divertit, no us penseu, almenys a mi no em fa patir. I com que només pensava en M, doncs encara menys. El problema era tornar a casa. Per sort, havia vist per allà C i li he demanat si em podria portar a casa —ara sóc a casa, sí, no al despatx com tocaria, perquè amb això de la vista doble, com que no saps quanta estona durarà, doncs mira, dius, millor anar cap a casa. I C m’ha deixat a la porta de casa, i m’ha acompanyat fins al nostre pis i ha obert la porta amb les claus que li he donat i m’ha deixat assegut a la butaqueta que tenim a l’entrada de casa. Com que li he dit que en una estona em passaria, tot i que a casa no hi havia ningú —ara ja sí, fent el dinar, que és com tenim dividides les feines, jo m’encarrego del sopar, i la resta, doncs...— no parlàvem d’això. A sí, C m’ha deixat després de preguntar-me unes quantes vegades “segur?”, i se n’ha anat. Buf tenir amistats així... No m’ho mereixo.
I ara veig que m’han sortit dues botifarres que deunidó. Però la son no em passa. I ja hem saltat de pàgina. No sé què fer. Les regles diuen que quan no saps què fer i ja has saltat la pàgina és millor deixar-ho córrer, perquè ja es veu que no és el dia de fer improvisats com a remei contra la son. Però les regles són les regles i hauré de pensar alguna altra estratègia abans de dinar. A veure si acabo aquesta maleïda feina avui!!! Que al vespre tinc revetlla!!!!! I demà no vull continuar treballant!!!!!!!!!!
Us deixo amb aquestes admiracions que semblen un crit i en realitat són més aviat badalls.
