A veure si m’animo amb això, que avui a banda de l’adormimenta —bé, no és avui, ja fa dies, o setmanes, o no sé quant que pugen i baixen— hi ha nàusees, i entre una cosa i l’altra no és fàcil pencar. Un dia vaig dir aquí que els meus còctels em provocaven els efectes normals de les borratxeres tret de les ressaques, o sigui, que eren molt avantatjosos respecte a altres còctels —però la meva fórmula és secreta com la de la cocacola—, però va passant el temps i veig que sí que hi ha nàusees i que no se’n van, vull dir que no m’hi acostumo. I això de les nàusees a mi em costa bastant de portar, encara que no acabis fent... em fi, descanviant la pesseta, per entendre’ns, i llavors si no aconseguim una fórmula del còctel que estalviï la nàusea —La nàusea, quin títol més literari, un dia l’agafaré per a una de les meves noveŀles— doncs m’hauré d’aguantar, perquè el còctel el necessito, hi estic enganxat. A veure si millorem la fórmula.
Però no pensava parlar de nàusees ni de vomiteres ni de noveŀles ni de còctels, avui. Volia parlar de la multa.
Us ho explico. Uns veïns amb els quals ens avenim —veïns ben avinguts, això s’hauria d’analitzar etimològicament— se’n van anar de vacances i diumenge em van demanar que anés a pagar una multa. Una multa d’aparcament. S’havien descuidat la denúncia aquí i et demanen que entris a casa seva —sempre ens deixem les claus mútuament quan marxem, fixa’t si hi ha confi—, agafis el paper, paguis i ja t’ho tornaran.
Però, alto. Si això ho fas per banc queda el teu nom lligat a l’altre, no sé de quina manera ni per a què es pot utilitzar, però aquests lligams, tot i que m’estimo molt els veïns, no m’interessen. O sigui que a través del teu compte no, i això anuŀla l’opció de pagar per telèfon o per internet. Per sort, perquè jo sóc dels que es resistirà fins a l’últim dia a fer operacions per internet o per telèfon. Si ja em costa dir quatre paraules seguides per telèfon, imagineu-vos haver de dir un número sencer de compte, amb el seu número de control i tot. No, incapaç.
I llavors què he fet. Doncs després de pensar-m’ho molt i molt he pres una decisió.
És fàcil. Vas al banc, pagues, et segellen el paper i s’ha acabat. Com si fossin el mateix multat. Dit de passada, la multa, pel que m’ha explicat el veí —és el seu cotxe—, era totalment injusta. Vés a saber. Jo, per sort, no tinc cotxe. Sigui com sigui, era d’aparcament i, pel que sé de multes, barateta, o sigui gaire greu no era.
I ja no tinc res més per explicar. I a més això era tan poc emocionant que no ha servit de gaire res. Desde luegu, per treure’m la son —ni la de les orelles ni, sobretot, la dels ulls, que és la que ara com ara m’interessa— no m’ha servit.
I llavors no sé què més puc fer. Esclar, avui hauré de fer factures, però això tampoc serà una gran descàrrega d’adrenalina, com si diguéssim. Les factures meves, últimament, no són gaire emocionants. Ara veig que com més a poc a poc escric més comes poso a tot arreu. En aquesta frase anterior he estat a punt de posar-ne dues més. I en aquesta última, una. I ara l’hi he posat però és que crec que aquí sí que hi feia falta, com ara. És divertit, anar descrivint els punts de puntuació a mesura que els escrius. Pot ser un altre tipus d’improvisat. A veure si me’n recordo. No me’n recordaré segur, no sé per què ho dic, últimament no m’enrecordo de quasi res.
Quasi, acabo d’escriure, abans se m’ha escapat comentar un desde luego que jo crec que no havia dit mai de la vida quan parlava català diguem-ne de les cavernes, o sigui, abans d’estudiar-lo. Què deia? Tampoc deia “no cal dir-ho”, esclar. Suposo que devia dir per suposat. I amb això ja tiràvem. Però és que després he trobat gent de la meva edat o poc més joves o poc més grans que continuen parlant català coŀloquial de les cavernes i no només diuen desde luego i casi sinó també “en ves de” i bucadillu i coses així. Amb tota la bona fe del món. Se’ls escapa, no és que no sàpiguen dir entrepà, ja ho saben dir, però quan parlen estripat se’ls escapa el que havien dit quan eren joves.
M’he animat una mica més però no gaire. No sé què podré fer ara, perquè en cinc minuts em fa l’efecte que tornaré a estar superclapat.
