Ahir ja em vaig discutir amb algú sobre la crema catalana, que deia —experts en llengua— que era costum del dia de Sant Josep —i ara se m’acaba d’acudir un tema, un altre, per comentar. El deixo per després.
Deia Néstor Luján, un senyor que em queia fatal però que es veu que de gastronomia en sabia un niu —s’hi dedicava bastant— que de cremes catalanes n’hi havia dinou. O vint-i-una, no me’n recordo. Totes catalaníssimes. I que llavors ens estàvem deixant prendre tot un seguit de noms propis nostres, catalans, i ens els deixàvem menjar pels estrangers que s’han decidat a tort i a dret a anomenar crema catalana a la nostra crema cremada o crema de Sant Josep. I suposo que té més noms propis, però almenys aquests dos.
O sigui, cal evitar crema catalana. Si de cas, cremes catalanes, de les quals hi ha aquesta d’avui, però n’hi ha més, calentes i fredes. Jo no us en sé explicar més perquè de gastronomia no en sé gens, però de coses de català en sé unes quantes i una és aquesta: no sucumbim —no hem de sucumbir, això dels imperatius iguals als indicatius és una llauna, o els subjuntius que fan d’imperatius iguals als indicatius. Per això la variant valenciana té una sèrie d’avantatges, almenys en alguns dels verbs, que distingeixen les formes entre indicatiu i subjuntiu que en la variant central o oriental o com li vulgueu dir no distingim.
El que deia, que no hem de sucumbir a les denominacions espanyoles. Una altra —i aquesta és polèmica, per això la dic i la deixo aquí— és la de la senyera. Els catalans tenim bandera, que també li diem senyera, però és la nostra bandera. Que els espanyols són molt aficionats a dir que de bandera n’hi ha una, la seva, i que després hi ha símbols regionals com la senyera catalana. Que sí, que sí, que ells ho veuen així. De manera que bandera. Però ho deixo.
I torno a dalt de tot. Avui és Sant Josep i el que fem en aquesta festa és recordar sant Josep, el marit de santa Maria. Ho heu vist? Per una banda Sant i per l’altra sant. M’hi trobo molt sovint, quan corregeixo, que es posa en minúscula el primer sant perquè la gent té molt clar que sant va amb minúscula. Esclar que va amb minúscula, però va amb minúscula quan es parla d’aquell senyor o d’aquella senyora, que també hi ha santes, de fet diu que n’hi ha més que de sants, vull dir d’aquests i aquestes que proclama l’Església. L’Església és un altre cas: hi ha l’Església institució i l’església parròquia.
Bé, la festa d’avui és Sant Josep perquè el nom de la festa —nom propi— és aquest, amb les dues paraules. Per tant, majúscules. És com si diem que és la Diada de Catalunya, o la Diada Nacional de Catalunya. La paraula diada normalment va així, amb minúscula, perquè és com dia, o jornada, però quan s’esmenta la festa, és nom propi, les tres paraules: Diada Nac. de Cat. O els anys dedicats a alguna cosa concreta, cada any és un any internacional de no-sé-qué. Doncs totes les paraules del nom propi —aquest any segur que és any internacional d’alguna cosa, em balla pel cap que pot ser dels immigrants o dels desplaçats o una cosa així, però no ho puc mirar perquè encara que sigui tan formalet aquest escrit l’estic improvisant, el que passa és que improviso sobre coses que he rumiat un munt de vegades, o que les he explicat un munt de vegades i per això em surt tan seguit i, suposo, tan tan, ara no em surt la paraula. Bé, allò que déiem, seria l’Any Internacional de l’Immigrant, si fos això.
I deunidó tot el que ha sortit avui, m’ha sortit l’ànima mestretites. A veure si al pròxim improvisat m’enrecordo de comentar una bona notícia d’avui i una altra d’encara més bona d’ahir, que feia cinc anys, o quatre i mig, que esperava. No me n’enrecordaré, esclar. Aquest me n’enrecordaré no sé si l’A l’escriu així, amb tant “en”.
