Doncs per fora es nota que hi ha davallada d’activitat —quan tanquen les escoles tanquen moltes coses, i això podria ser una dita però no ho és, almenys no era la meva intenció. Però per dins els follets encarregats de distribuir còctels per les diverses taules de què es compon el meu cos, i especialment la taula principal, que és —o que era— el cervell, no paren. Dic que era el cervell perquè potser ara la taula principal del meu cos és el fetge, amb tant de còctel. Acabaré amb cirrosi.
Doncs no paren i això vol dir que m’adormo. I atenció, males notícies. Perquè vaig de prendre un dels elements dels còctels que deien que tenia més propietats dormitives, o adormidores, i m’estranya que no m’assenyali dormitives el word, però no me l’assenyala, senyal, i m’encanta la redundància, que deuen ser sinònimes les dues paraules. O una de les dues vol dir una cosa que potser és una altra cosa que no té res a veure amb això que estem parlant. Vés a saber. I crec que “vés a saber” deu ser una de les expressions que utilitzo més aquí, perquè fins i tot jo la tinc avorrit, o avorrida —avorrida, avorrida, que no sóc jo qui avorreix, sinó ella, l’expressió. Una altra és “venir al cap”, ja la tinc detectada. I una altra “adormir-se”, però aquesta sí que no la podré canviar per res. Clapar-se, bueno. També la faig servir bastant.
Ahir a la nit em van dir com de passada que havia guanyat el Rossi i encara no ho he comprovat. A la pròxima adormimenta o clapada aniré a mirar-ho. Abans m’entusiasmaven les motos o més aviat m’entusiasmava el Valentino, però des que va deixar de guanyar ja no m’agrada gaire. Sóc com una criatura. El Lorenzo no em diu re, ni el Pedrosa, i el Marc no m’acaba d’enganxar, tot i que més que els altres sí, sens dubte —tret del Rossi. No sé què té el Rossi. En va enganxar des del començament, quan corria a 125. I això fa gairebé vint anys. Va ser l’any 96. Ho recordo bé perquè és quan vam canviar de casa.
Jo m’imagino que molta gent li deu passar igual, que compta les èpoques de la seva vida per cases. De manera que comprar-se una casa i estar-s’hi tota la vida no és pràctic, perquè deixes de tenir punts de referència temporals. I a part hi ha la hipoteca. Ho he canviat, però d’entrada m’ha sortit “jipoteca”. Són uns altres follets. Tenim per dins tot de follets diferents, que treballen i no fan vacances de Setmana Santa, o de primavera, com diuen ara els més progres, o els que es pensen que ser progre és no dir ni Nadal ni Setmana Santa. Després vés a saber el que fan amb la resta, però almenys això ho tenen clar. Per sort, són minoria. Els progres de pega d’aquesta mena. Perquè de follets, són majoria. Almenys dins del meu cos. I no paren. Potser els hauria d’animar: aivó, aivó, a casa a descansar, tra-lí-laró. Però llavors es ficaran a casa i no em deixaran dormir a casa? Vés a saber. Una altra vegada “vés a saber”.
No sé des de quan no escric aquí, almenys des de divendres, esclar, però també podria ser una setmana. Però no, em fa l’efecte que últimament he vingut molt. És estrany, tracto aquest espai com si fos un quarto de confidències i no és així, faig moltes més confidències fora que dins d’aquestes quatre... angles, angles de paper, de paper virtual, perquè el que el word t’ensenya, i ja és curiós, és una mena de full de paper. Creieu que s’acabarà el paper? Jo no, ni de bon tros. Vull dir, no sols el paper, sinó el paper com a suport de continguts escrits, llibres, premsa, revistes. Hauria de sortir una cosa molt diferent de les que han sortit fins ara —no una simple “evolució”, sinó una cosa diferent— per substituir el paper. El digital que coneixem ara substituirà alguns llibres, alguns diaris, algunes revistes, sens dubte —ja hi som, ja els substitueix, jo gairebé no llegeixo diaris de paper, si no és el cap de setmana, però en el meu cas és perquè m’adormo igual davant el paper que davant la pantalla i tant per tant em surt més econòmic no comprar paper, si ja tinc pantalla per adormir-m’hi. Però ara parlava en sèrio.
En sèrio encara no es pot dir. I potser és millor així. És la típica expressió diglòtica. Aquesta me l’acaba d’inventar —diglòtica.
Me’n vaig, que ja toca.
