No sé si fa dies que no vinc aquí, em fa l’efecte que sí però últimament tinc distorsionat el sentit del temps. Vull dir, que de vegades passa de pressa i de vegades massa a poc a poc. Sí que sé que avui és dimarts, que sóc al despatx i que d’aquí una hora aprox. plego. Però a hores d’ara sé poques coses més. Per això sóc aquí, a veure si m’aclareixo.
El problema era el de sempre: un full tot ple de lletres que se suposa que no estan prou ben ordenades i que llavors jo he d’endreçar bé, posar cada cosa al seu lloc, de manera que qui vingui darrere meu a llegir allò ho pugui entendre més bé. Anava a dir “a la primera” però m’he frenat, perquè de vegades corregeixes coses que no s’entendran mai a la primera, ni a la segona, ni potser s’entendran mai dels mais, però si qui ho ha escrit ho vol així jo no hi puc fer res, no em puc posar en lloc seu, més ben dit, molts cops intento posar-me en lloc de qui escriu —o diu, perquè de vegades també corregeixo coses dites— per saber què ha volgut dir. I de vegades hi ha eurekas o eureques, no sé com s’ha d’escriure, i de vegades no me’n surto. I llavors l’hi dius, però l’hi dius si és poques vegades, si veus que tot va pel mateix pendent no hi pots fer res.
Bé, el que deia és que en aquestes situacions si no tens les neurones ben despertes no fas res de profit. Gastes hores davant una pantalla i prou, i saps positivament que allò ho hauràs de mirar en algun altre moment més favorable.
Gastes hores, he escrit, i m’ha recordat que gastar era un verb que abans es feia servir molt més que ara. Abans es gastava en lloc de fer servir o de tenir o de... però ara no em vénen al cap exemples, per descomptat, sí, gastar roba, gastar sabates, gastar mal humor... tot això. Ara tenim altres gustos pel que fa a la tria de verbs que utilitzem... Però no sé el que dic, de debò, estic completament anat. No sé si anat es diu. Però anat, amb el cap a passeig, mirant el teclat i mirant d’escriure coses per sobreviure i alhora preguntant-me per a què serveix tot això.
Ara fa una estona m’han explicat o recordat una història trista de debò, i suposo que això també contribueix a apagar-se, a apagar neurones, a desconnectar. Vols desconnectar, encara que no vulguis, algun mecanisme del cervell diu que vol desconnectar i desconnecta sense demanar permís.
Em penso que estic escrivint unes coses molt rares.
No sé si està estudiada la relació entre tristor i son. Seria interessant saber com funciona.
Ara fa una estona E ha preguntat en públic per la relació entre safareig i xafardejar. Diu que Coromines les relacionava, i E n’està bastant convençut. Sí que sembla possible, però vés a saber. Com es demostra una cosa com aquesta si ni Coromines va poder demostrar-la de manera prou contundent. Suposo, vaja, que no ho va demostrar prou, si E demana més dades.
I no sé què més dir, la veritat. Avui això és bastant desastrós. Tot plegat.
