dilluns, 16 de març del 2015

Improvisat 235

Avui m’és fàcil improvisar perquè tinc al cap una imatge que no m’ha deixat de ballar per dins des de primera hora del matí, que l’he vista al correu. És tremenda, la capacitat d’evocació de les imatges.

Però abans haig d’aconseguir obrir els ulls, que si no no veig el teclat. Entenc perfectament que Adam estigués clapat en el moment més important de la història de la humanitat, el de la creació d’Eva. Més ben dit, no és que l’entengui, és que entenc que hi pot haver moments transcendentals de la història de la humanitat que tu et perdis perquè estàs irremeiablement clapat. Després tota la història de la costella i tal se l’ha d’inventar ell, que s’adorm com a humà únic i sense parella i s’aixeca mascle i femella. I per tant ja poden tenir descendència. Doncs tot això passa mentre Adam, el primer ésser humà, que no és ni mascle ni femella, està clapat. Fixeu-vos que la història de la costella i tot això no s’aguanta ni com a relat perquè l’únic testimoni racional dels fets era ell/ella mateix/a —encara no era ni ell ni ella— i ell/a no podia testimoniar res perquè dormia. Llavors s’empesca el tema costella, que per a la societat de l’època en què s’escrivia allò —vés a saber qui va escriure allò, diuen que Moisès, però altres diuen que no i que la història mateixa de Moisès també és simbòlica, o sigui que vés a saber—, en aquell temps, deia, doncs la història de la costella devia caure bé etc.

En fi, aquestes coses em passen perquè quan improvises ja se sap.

Però no parlava d’això sinó d’una imatge, d’una foto que he trobat aquest matí a la safata d’entrada del correu. Jo sóc home de safates d’entrada al matí, no de la gent que té la safata d’entrada disponible tot el dia. Doncs era la foto d’una baixada per on jo vaig baixar —és clar— una vegada amb patins de quatre rodes i al final de la baixada no vaig saber frenar o no sé què i vaig anar a parar de cul contra la base d’una columna —la columna es veu a la foto, sé quina és perquè l’odio—, i em vaig esquerdar el còccix, o es va descobrir arran d’allò que tenia el còccix més sortit del compte, o sigui, que el primer record que em porta la baixada és aquest, un còccix que m’ha portat problemes tota la vida, no sols aquells primers quinze o vint dies que la mamà —a casa ho dèiem així, suposo que influència francesa, com a mitja província de Barcelona, entre altres llocs a cal Fabra, cal Fabra d’en Peius Fabra, o sigui, el senyor Pompeu, i molta altra gent, o perquè per part de mare érem de la part benestant d’Igualada, que ho érem, i la part benestant d’Igualada ho feia així; sigui com sigui, és la influència francesa, és com ho diuen allà i és igual de quina manera ens arriba, ho trobes i ja està, i no sé si puc tirar gaire més enllà per aquesta branca—, deia que la mamà em va estar flitant el cul amb no sé quin producte durant quinze o vint dies, o més, que jo no podia ni caminar, o sigui que malaguanyada baixada, en aquell cas concret, que no sé quan va ser, devia tenir vuit o deu anys. El cas és que després no he pogut mai més seure a terra si no és amb grans incomoditats, i poca estona.

Però aquest no era el principal record de la baixada, i me n’he anat per aquí perquè ha sigut el primer, però barrejat de seguida amb moltes altres baixades i pujades panteixant i suant i rient i cridant i arrossegant els genolls i les sabatilles i tot per poder pujar fins dalt de tot aquell trasto amb quatre rodes de color vermell que després hi pujàvem i baixàvem per la baixada corrent com bojos i girant a l’últim moment per no xocar amb la columna. Érem bojos, com una cabra, i l’estrany no és que em quedés sense còccix o amb un còccix el doble del normal sinó que l’estrany és que no m’hi deixés un dia el cap sencer.

Ara, divertit ho era. I em vénen al cap tantes i tantes imatges d’aquells dies que em penso que durant una temporada, si me’n recordo, quan hagi de fer un improvisat agafaré la foto i segur que se m’acudeixen coses i a base de recordar em desperto una bona estona. I després altres fotos antigues.

Ha estat un plaer. Gràcies, A.