Em fascina conèixer grans professionals que si no és perquè de tant en tant hi ha instàncies que volen fer papers, pensaries que tenen com a mínim doctorats i màsters a dojo i després resulta que no, que s’han dedicat a aprendre pel seu compte i en saben un munt més que tothom, i són especialistes en lo seu, i ja ho dic, em fascina. I és veritat, jo el títol que em demanen més últimament quan em demanen papers és el que vaig treure’m quan ja feia vint anys que hi treballava, i recordo que quan vaig anar allà i l’A, o potser va ser... ara no me’n recordo, i mira que..., bé, no me’n recordo qui va ser, però em va preguntar per què volia el títol i li vaig dir ben clarament que el volia per això, per tenir el títol, perquè me’l demanaven, cosa que vol dir que ara demanen més títols que abans , o almenys fa quinze anys o així, que va ser quan va passar això, demanaven més títols, i es veu que han continuat. O sigui, no n’hi ha prou que sàpigues fer una feina raonablement bé, has de tenir el paper.
I un amic meu que els va demanar —sense identificar-se com a amic— com anava el postgrau li van dir que hi havia X alumnes “i un senyor gran”. Encara ric quan hi penso, que divertit va ser.
Doncs hi ha gent que no té el paper i en sap més que tu de moltes coses. De la vida per descomptat, però és que jo de la vida tampoc tinc gaires papers. De vegades quan busco alguna cosa ensopego amb aquella llibreta vella que em penso que es deia... no sé com es deia, i allò s’acaba quan acabaves l’escola. Després... Ai, i encara hi ha papers que valdria més que desapareguessin. Però, en fi, qui els buscarà mai. Que dormin tranquils.
Doncs no volia dir papers de la vida ni de l’escola, sinó papers d’estudis posteriors. És clar que poden ser útils. Jo vaig fer allò que ara em miro de manera tan estranya, però és veritat que m’hi sentia atret, i que encara m’agrada, em miro de manera estranya la manera com ho vaig fer, si fos ara que hagués de decidir, oi? En quantes coses dius: com és possible que als quinze anys, als vint, als vint-i-cint, als 30, als 40... etc fes allò, si no en tenia ni idea!? Doncs les vas fer, i potser era l’edat de fer-les, i ara les faries d’una altra manera, esclar, però és que ara ja ets una altra persona... no, la mateixa, però marcada per allò que vas fer i el que no vas fer.
Que complicada és la vida, i que fascinant, alhora, veure com ha arribat cadascú allà on ha arribat, com ha acumulat cadascú la ciència que té, com ha adquirit coneixements i com els ha posat en pràctica. M’admira i em produeix enveja, però crec que és enveja dolenta, perquè cadascú és cadascú.
I deia que ara em miro amb ulls estranys la manera com vaig fer els estudis però és veritat que quan vaig acabar vaig escriure uns papers —papers!, horreur, deuen ser en algun lloc!— explicant com de bé m’havia anat i que agraït que estava i quan tes coses havia après...
La vida és un... ara anava a escriure una cosa una mica ridícula de manera que me n’estic, perquè improvisant també pots estar-te d’escriure determinades coses, si te n’adones a l’hora. A temps, vull dir, abans d’escriure-les. Un cop escrites, d’aquestes improvisats no reviso re, un cop d’ull, i ràpid, als vermells que m’assenyala el word i obro el blogger i cap dins, com si fos un contenidor que s’obre, tota la gola, gluc, gluc, això ho deia la meva mare quan em veia menjar, gluc, gluc, com una oca, o com un ànec, no sé a quin animal apeŀlava, ara estaria contenta perquè menjo molt a poc a poc i, com deia el pare, mastegant 34 vegades. O 44, no me’n recordo quantes vegades era, però si fa no fa és el que faig, deu amunt o avall, són moltes. També estaria content.
I això venia de la cosa dels títols. Hi ha gent que deu ser el cop que necessitava per posar-se en marxa, però hi ha gent que ja es posa en marxa abans, o no necessita posar-se en marxa, o el seu concepte de posar-se en marxa és diferent del consuetudinari, o...
Fascinant. I acabem. Avui he fet molta filosofia, però suposo que m’ha anat bé.
