Crec que ja ho havia dit fa uns dies i potser és una impressió equivocada, però ara tinc la impressió —o em fa l’efecte, que m’agrada més— que feia molts dies que no venia per aquí. I és que he estat distret, la veritat. Però no cal que us expliqui amb què he estat distret, perquè... perquè no cal.
I ara, as usually, m’adormia. I llavors em feia mandra començar un improvisat perquè no sabia, com sol passar —ja és això, ja es tracta d’això—, de què podria parlar, de què podria escriure. I vet aquí que sense saber què ni com, ja hem omplert unes quantes ratlles.
Omplert o emplenat? Fa temps ens van omplir o emplenar el cap, a mi almenys, que emplenar s’havia de reservar per als formularis. Emplenar un formulari, emplenar una plantilla. Emplenar un full de paper pautat. Això era emplenar. I omplir, el que ha sigut sempre omplir, la resta. Però és fals. I ara caic que he escrit omplert o emplenat i també podria haver escrit omplit, sí perquè encara que sembli una heretgia, també es pot dir, tot i que ara m’ho subratlla el word i això em produeix neguit, fins a cert punt, però esclar, estic en un improvisat i no puc anar a mirar el document aquell del IEC que diu que sí, que també es pot dir. I per què no?
I l’altre dia sortia sucumbir i em preguntaven si era català o no. Crec que era sucumbir. I jo no sóc cap diccioanri, però no veia quina trampa podia tenir aquell sucumbir, i per tant vaig dir que per mi era bo, i ho deu ser, perquè després no l’he mirat —tot i que ja em van dir que sí que es bo, ara que hi caic—, deia que després no l’havia mirat i no l’havia mirat per això que dic entre guions, que ja em van confirmar que era ben català, i és que de vegades quan escrius improvisant passa això, que no saps per què dius les coses i les planteges com un problema si el problema ja va quedar resolt. Però és que a més el word no me’l subratlla, i ara mateix em concentro molt fort i no se m’acut de quina altra manera es podria dir sucumbir en català. No, sucombre no. Sucombre seria un suc de cogombre fet al restaurant aquell de sucs que va ser flor d’un dia, i mai més ben dit, perquè ja van plegar, tot i que després diu que l’obrien una altra vegada en un altre lloc.
Però això ens passa molt als que ens dediquem a la cosa de la llengua —amb tot el respecte per les coses, i això és una broma. Dic que ens passa molt que ens demanen si això és correcte o no. O sigui, si saps de llengua ets home mort, o dona difunta, tot i que suposo que és el mateix que deu sentir per dins tothom que es dediqui a qualsevol ciència pràctica, per exemple la medicina. Quan hi ha per a prop algú que s’hi dedica, o que estudia medicina, o simplement que hi té una mica d’experiència, ja ha begut oli, perquè li plouran consultes de tot arreu i a totes hores. No sé com ho deuen viure. Suposo que si et saps la resposta amb certesa, bé, sents orgull, has pogut resoldre un problema, etcètera, però si no n’estàs segur què fas? Doncs és fàcil, dir que vagin a cal metge. Que, ja que hi som, quan diem a cal metge no distingim entre ells i elles, que això ja ho he dit del dret i del revés. O sigui, l’expressió “a cal metge” no l’hem de canviar si el metge és una metge.
Com sí que hauríem de fer en el cas que anéssim a ca la detectiva, que sortia l’altre dia una pobra dona dient que era detectiu i això no funciona, era per influència castellana,, la terminació -iu sí que és inequívocament masc... espera, i actriu, i emperadriu? Hi hauré de pensar més. Veus, tothom dient que la dona aquella s’havia equivocat dient detectiu i potser sí que ho era, o ho podia molt ben ser. Caldrà pensar-ho més.
Una cosa dolenta que faig és que quan penso en com diuen les coses els mitjans de comunicació és fixar-me massa en els escrits. Un defecte que tinc. I per això l’E va fer molt ben fet l’altre dia de proporcionar-me dades provinents d’altres mons que hauria de consultar més, com són ara els de la Corpo o els del grup Flaix o els de la ràdio dels Godó, que els Godó, ara que hi penso, deuen patir molt amb aquella gent que els fa la ràdio, però mira, si se’n surten econòmicament, ja no s’hi deuen fixar tant.
Els Godó, no sé si ho sabíeu, són d’Igualada. I això no sé per què ho dic si ho sap tothom, però mira, és una ratlla més. Però no sé si es fan amb algú, d’Igualada, aquests en concret.
I ja n’hi ha prou.
