Què fas un dia com avui treballant? Primer, qui ha dit que estigui treballant? Segon, sí, estic treballant, o més ben dit intentant-ho. La raó no la sé ni jo. Primer els peus ens han portat al barri gòtic, a mirar una estampa que m’agrada contemplar i que no em canso, que és aquella imatge alada de la marededéu de la Mercè damunt la seva cúpula vista des del carrer de la Carbassa gairebé a tocar de la plaça Orwell. Si no ho heu experimentat us ho recomano. No cal ser creient. Simplement és bonic. Hi ha els dos pontets del carrer de la Carbassa, un carreró que no és del tot recte i que va a parar al carrer no sé si és l’Ample —no me’n recordo mai, quin és un i quin és l’altre, l’altre vull dir el de la Mercè, però no, el de la Mercè és el de més avall.
Doncs si un dia us perdeu per allà no deixeu de fer l’experiència. Dubto que us desagradi encara que sigueu grau 33 de la maçoneria antital. Ara no sé si els maçons són menjacapellans, últimament diu que no, oi?
I érem per allà badant i m ‘ha entrat la cosa i he dit, me’n vaig al despatx i he anat a metro Drassanes i sóc aquí des de fa una hora. I sort que he arribat a temps, perquè ja em pensava que m’ho faria tot al damunt. Vull dir que a mig camí m’han agafat dallonses. Cosa que m’alegra gairebè, perquè últimament el que tinc és més aviat dallò. Bueno. Fi del capítol escatològic.
Doncs em poso a treballar i què trobo. Que tinc uns paios a la finestra. Miren? No, estan muntant una bastida. Quina por. Una bastida a la teva alçada. I de tant en tant claven un cargolet i amb el filaberquí elèctric sembla que te’l taladrin al cervell. Taladrar no es pot dir i ara no sé com es diu. Foradar i prou? Deixem-ho així. Ni cascos ni res, se sent igual. Sort que han acabat aviat, vull dir que muntar la bastida de la meva planta. Mentrestant els tenies com anaven cap aquí cap allà com si fossin angelets volant pel cel però en aquest cas volant només a una distància discreta del terra, uns tres metres i mig, deu fer això. I cada vegada que passaven feien miraves gens indiscretes, jo procuro no mirar-los gens. Però esclar haig de donar-los bon exemple, ara no em posaré a jugar al twitter ni a fer coses d’aquestes. De manera que quan he començát a adormir-me no he tingut cap més remei que refuguar-me aquí, als improvisats.
I què més. Doncs que penso que ara hi haurà molta més gent que tindrà un accés directe i immediat al meu ordinador i la meva pantalla. Que no valen gaire, però si te’ls foten t’han ben fotut. És que ells no ho saben, suposo, que no valen gaire, es poden pensar que això és un ordinador impressionant. No dic la gent que treballa a la bastida —que no sé què hi han de fer, ara que ho penso, ho hauré de preguntar al propietari—, sinó passavolants que poden trobar-se l’escala a mida per pujar al primer pis, o a l’entresòl, en aquest cas, i trencar un parell de vidres i emportar-se aquests trastos. Tant de bo vinguessin només per passar-hi la nit. Els convidaria a esmorzar. T’imagines, que véns dilluns —perquè penso venir dilluns, i tant, encara que sigui festa; si he vingut avui, dilluns ja ni t’ho explico—, t’imagines que véns i et trobes el despatx ocupat amb gent que ha entrat a passar el cap de setmana però que no ha tocat res més que els vidres de la finestra per on han entrat? Esclar, no és fàcil, perquè el primer que trobaran si trenquen algun vidre és que a dins no hi ha envans de separació, de manera que trencat un vidre trencats tots. I llavors ja no s’hi quedarien. Però imagina’t que s’hi queden. Però no et toquen res. Doncs jo els convido a esmorzar, si no han esmorzat, o els vaig a comprar coses perquè esmorzin. O encara millor: els dic que es quedin fins dimarts i dimarts ja crido els vidriaires perquè vinguin a canviar els vidres trencats. i llavors ens donem les mans i fins a la pròxima bastida. Sabeu si aquestes bastides tenen vigilants incorporats? Perquè és que és molt fàcil pujar-hi, fins i tot jo podria, i mira que estic fet caca, i llavors accedir a qualsevol pis. Bé, d’entrada a l’entresòl, que és el que han fet aquí. Per què només fins a l’entresòl, em preguntareu. Perquè damunt l’entresòl surt un voladís d’un parell ben bé de metres, que és volum corresponent al primer, una d’aquelles genialitats del Porcioles. Tu arrencaves al carrer d’aqcord amb la línia de la vorera i a partir de no sé quants metres ja podies treure edifici cap al carrer tant com t’aguantés l’estructura, de manera que amb un sòl de tants metres quadrats podies fer edificis de tants metres quadrats + n per planta, i amb aquest petit tant per cent anaves tirant. En fi, potser no va ser només Porcioles, això em penso que ho fan tots.
Però ja que he vingut, com que no he vingut a parlar de política, vaig a pencar una mica.
