Torno a tenir la sensació que fa molts dies que no faig improvisats, i això és bon senyal, és senyal que els necessito menys. També podria ser que no m’hi hagués vist amb cor —quina fenyada, i tal—, però no recordo haver tingut aquesta sensació els últims dies. O els darrers dies, que hi ha gent que els agrada més, els sembla com més català., i jo aquí vull ser molt català, una mica xava, sí, però molt català.
Parlant de xaves, me les he tingut aquest matí amb un corresponsal de Twitter, que volia intervenir tant sí com no en un assumpte sobre el qual no tenia ni idea del que jo demanava i ja ha començat dient allò de “deu ser que” simplement per ficar-hi cullerada. És veritat que ningú havia dit res fins aleshores, però és que ell —calla, o ella, perquè en realitat no sé qui era, a Twitter tot està ple de pseudònims com el meu mateix, i encara que hi posis Enric Prat de la Riba vés a saber si ets un senyor que es diu així o has agafat un nom de persona com a pseudònim, que hi ha gent que es pensa que només que posis u nom i un cognom “normals” ja vol dir que ets transparent i et presentes donant la cara, haha, no com els covards que ens amaguem rere un pseudònim, ui, ui—, doncs deia que ha estat molt ràpid. No li hauria d’haver contestat, però hi he caigut i llavors s’ha comportat com un troll autèntic, i jo hi he tornat a caure dues o tres vegades, burro de mi. Al final, com solen fer aquesta gent, m’ha donat lliçons d’urbanitat i que la pròxima vegada m’hi miri més, etc. Són gent fant`+astica, els trolls.
Però no cal que siguin trolls, poden ser conductors d’autobús, com el d’ahir, que no va parar en una parada tot i que una senyora va aixecar molt clarament el braç, tot el braç, i jo no el vaig aixecar perquè ja ho havia fet la senyora i em sembla ridícul que tothom que vol pujar a l’autobús hagi d’aixecar el braç, però ho fem quasi sempre —un munt de braços alcant-se— perquè tots hem tingut experiències com la d’avui, la d’ahir, vull dir. Perquè ell en aquell moment no devia mirar la senyora i ja se’ns saltava però per sort —o per desgràcia, pel que diré ara— se li va posar el llum vermell i es va haver d’aturar. Vaig anar a la porta d’entrada, me li vaig arronsar d’espatlles i ell em va contestar amb gestos que havia d’haver fet un senyal, i jo li vaig recontestar que els havia fet —mitja mentida, perquè jo no els havia fet, els havia fet la senyora, però em penso que és perdonable—, i llavors obre, pugem la senyora i jo, ens torna a dir que per parar hem de fer senyal, torno a mig mentir dient que tant jo com la senyora n’havíem fet —aquí ja em vaig passar de mentider, mea culpa—, i llavors vaig afegir que si ell tenia dubtes de si havíem fet senyal o no s’havia d’aturar, i llavors diu amb veu forta: “Buenas tardes!” O sigui, damunt de mala praxi, ens vol donar lliços d’educació. Quina cara. I jo per sort ja he callat, però em durarà la cosa per dins mentre el continuï veient.
Lo bo és que avui he agafat el mateix autobús, fent-li un senyal molt ostensible —però sense provocar, tampoc—, hi he pujat sense mirar-lo i, quina gràcia, o quina pena, quan n’he baixat per empalmar amb un altre en aquest altre hi havia un conductor parlant amb la conductora que li deia que el de davant —o sigui, el meu amic— era un cap quadrat que s’enfrontava amb tothom. Buenooo. Continuaré pensant en la meva anècdota quan me l’ensopegui, però ja serà d’una altra manera, esclar.
Ara, em desagrada molt aquesta mena d’enfrontaments absurds perquè no treuen cap a res i només serveixen per amargar-me. A ell, si és un cap quadrat, què li té. Que més li té o què més li fa, la primera la deia J.
Parlant de J, avui estic especialment agraït a N, perquè m’ha donat una molt bona notícia. Bé, va ser ahir, però jo la notícia l’he vista avui. Una petita pega de no tenir el mòbil i de no tenir-lo contínuament en marxa. Si visqués d’aquesta manera, sempre pendent dels sorollets, la bona notícia l’hauria tingut ahir. Però què més té? L’he tinguda avui i m’ha servit per començar amb més bona cara el dia.
La bona cara no depenia pel conductor d’ahir, eh?, que de fet me’n vaig oblidar només d’arribar a casa i no hi he pensat més fins al cap de vint-i-quatre hores que l’he tornat a trobar. Avui depenia que he anat a primera hora a fer arreglar o que em canviessin una màquina que vaig comprar no fa ni un any, i què té garantia de dos, i a la botiga m’han dit que allà no, que als serveis tècnics. Ostres! Més o menys mitja hora de temps, avui. I ara els “serveis tècnics” són a l’altra punta de BCN —exagero—, ja veurem quan hi podré anar. Els he demanat horaris per correu —tenen un web magnífic amb un munt de dades, i “visiti’ns” i tal, però no l’horari de la botiga —perquè arreglen coses i també en venen de segona mà, de manera que han de tenir botiga. Fantpastic, no hi ha horaris —suposo que ja em contestaran. Doncs sort de la notícia de N, que m’ho ha fet oblidar, i fins ara, que me n’he enrecordat.
I prou.
